Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2020

Atzavara

Imatge
  Enfonsada al seient del darrera del cotxe, no tant com per no arribar a veure el paisatge des de la finestra, aquella mena de seqüència de muntanyes que semblaven els dits de la mà d’un gegant, les llumetes de les cases quan, encara de matinada, encetàvem el viatge cap a Cartagena, sense autopistes, sense peatges. Aturant-se a l’ombra d’un garrover per fer la pausa de l’esmorzar i a recer dels tarongers quan passat València feien la segona pausa per al dinar. El simca mil vermell que feia les delícies de tots veïns, que s’havien escarrassat per tenir un sis-cents, trigava gairebé tot un dia en arribar. Quan passat Alacant es començaven a veure les salines s’eixorivia de l’avorriment i la mandra que l’havia enfonsat, ara sí, fins al fons més negre del seient. Les salines! Ja eren a la vora. Malgrat que en realitat faltaven ben bé un parell d’horetes. En qualsevol cas, eren més a prop de l’objectiu. El trajecte havia estat prou variat i la retina havia quedat impregnada d’una pel...

El secret del temps

Imatge
  El silenci del temps és com la soledat dels morts, no té respostes. Crido debades... l'eco em retorna la meva veu, deshabitada i estranya. Aquí he de preguntar el secret ocult de l’Univers? L’he cercat en ciutats llunyanes d'orient, entre les pàgines d’un llibre de versos i en els tractats dels savis antics, en els ulls negres i rodons d’aquell infant que mendicava. Però ni tan sols Júpiter, que dorm a la ciutat antiga de Gerassa, no sap el secret del temps.

Una ràfega de lucidesa

Imatge
  Ahir vaig veure un meteorit i el cor em va fer un bot d’alegria, no n’havia vist mai cap. Em vaig sentir, potser, com una dona prehistòrica que mira el cel i es va xopant d’una immensitat que no encerta a comprendre, i en comptes d’empetitir-me em va esperonar a continuar cercant i estudiant. Va ser com una ràfega de lucidesa.

El món cap per avall

Imatge
  La caminada és llarga i silenciosa, una peregrinació muda on només compten els sons que ens regalen petites bestioles, ocells, alguna branca que cau de les immenses fagedes centenàries. La humitat matinera es transforma poc a poc en una pesada suor que regalima esquenes avall, entre l’esquena i la samarreta ofegada per la motxilla. No hi ha destí, no hi ha meta, el final el decideixen les cames cansades.  Fugim de la ciutat desballestada, sense teatre ni cine ni sales d’exposicions. Fugim de la ciutat més silenciosa que hem conegut, sense riures, sense xiscles estridents ni el soroll del trànsit incessant encastat a les artèries. Temps per pensar amb llibertat i sense mascareta, símbol indecent del desastre. Però anem on anem, per poc que mirem veurem que el món també ens mostra, estentòriament, la imatge del món cap per avall.

Pescatutto

Imatge
     He sortit a navegar i, entre plàstic i plàstic, m’ha assaltat la idea que el meu avi avui no podria mantenir la família pescant. Que la iaia no podria vendre el peix al mercat, o tal vegada tindria una parada d’objectes trobats, que diuen els francesos. El meu avi va ser un anarquista de la FAI, un menjacapellans, que avui no combregaria amb res segurament.    Ens diuen que Europa és territori de lliure circulació per a les persones, però no és cert. Et posen un número, et marquen i t’identifiquen amb aquell número, perquè ells pensen que t’identifica. T’obliguen a saber-lo de memòria, a repetir-lo tantes vegades com te’l demanin. I sense aquest número no ets ningú. Si el perds no pots retornar, no podràs agafar l’avió, no podràs registrar-te a l’hotel, perquè t’has de registrar. Ha de quedar consignat on ets en cada moment quan et mous de casa. A casa ja et tenen ben controlat!    I què passarà amb la memòria de tots els que moren al Mediterr...