Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2022

La soledat del petit editor

Imatge
  Hi ha esforços titànics que no sempre som capaços de valorar ni de recompensar. Ho he comprovat aquest any passat. No havia coincidit amb en Joan de la Vega, l’editor de La Garúa editorial, més que en algun acte col·lectiu, algun recital a Sant Coloma, alguna presentació de llibre a l’Espai Betúlia, però no teníem cap relació personal, ras i curt, ens coneixíem de vista i segurament d’haver-nos llegit mútuament alguna cosa. A finals de 2019 m’hi vaig fixar en el salt que qualitatiu que ha fet aquest segell de poesia, que compta ja amb 93 títols en castellà i 25 en la col·lecció catalana de Tanit, i per això em vaig decidir a enviar-li un original. Com a autora no tinc queixes. Els encerts o desencerts dels editors alhora de triar distribuïdores són una espècie de loteria que té molt poc a veure amb la lògica i que depenen de tantes variables (mutables anualment), que l’encert o el desencert és, com deia, pura qüestió de sort. Conèixer en Joan de la Vega m’ha ofert la possibilitat...

La corrupció truca a la porta

Imatge
  No cal anar-la a cercar, sempre hi ha qui et fa arribar fins a casa la temptació de l’avarícia. Tot comença per coses ben mundanes i insignificants ben sabudes de tothom i que s’estenen com una taca d’oli. En un país on els dirigents i la “classe política” ens alliçonen contínuament sobre les possibles maneres de robar, des de les més barroeres a les més sofisticades, “saltar-se l’iva”, mentir per obtenir una subvenció pública, “fer trampes” en la declaració de la renda i altres pràctiques menors de corrupció no només són ben vistes sinó que es fomenten obertament. Fins i tot hi ha comerços que anuncien impunement el “dia sense iva”. Evidentment, això queda al marge de la queixa per la precarietat dels serveis públics, perquè encara no s’ha entès que quan formes part de la corrupció, per petita que sigui, estàs entrant en el cercle de l’abaratiment del país. Resulta evident que quaranta anys de democràcia és molt poc per establir una tradició democràtica forta i arrelada a ...

Silenci

Imatge
  Veure passar la vida en silenci és una forma de vida que cal reivindicar. La societat moderna cerca alternatives a la consciència que semblen més religions substitutives (de tota mena, amb espelmes o sense però amb tots els ismes imaginables) que no pas sistemes de reflexió. El soroll eixordador que impregna el món actual és el primer devastador de la consciència, impedeix pensar i atordeix fins a l’extrem de la malaltia. És la trampa de no parar mai, de l’acceleració adelerada perquè el món s’acaba i que en realitat constitueix el principi del final, de la vida que no es viu, de la vida que es perd darrera de no poder aturar i és que, de vegades, sense adonar-se, per la vida es perd la vida.

Literatura catalana i truculència

Imatge
  Sense adonar-nos, progressivament ha anat calant en la societat una “moda” que necessita ostentar sobre la intensitat de les experiències viscudes que més aviat ens alerta sobre la manca d’experiències reals. El fet arriba també al llenguatge i a la literatura. Les conseqüències són, per exemple, la connotació i el mal ús de les paraules convertint mots com “brutal” en un adjectiu positiu, en una mena de recurs artificial per demostrar que l’experiència paga la pena, que promet una injecció de sentiments de la qual sembla que anem molt mancats i, és clar, es per de vista que brutal és “brutalitat” gairebé un mot que només hauríem d’aplicar a fets o persones on predomina la malignitat. En literatura, però, es tradueix en la intromissió de la truculència narrativa, quants més crims millor, quanta més sang millor. Quanta més violència física o verbal trobem en una novel·la, més bona és, més ens puja l’adrenalina, més ens fa “sentir”, i no em refereixo a novel·la de gènere. En poes...

Obrir portes

Imatge
  Fa molts anys un professor de filosofia ens va fer un discurs inoblidable. Volia transmetre a una classe d’adolescents d’un barri perifèric d’una ciutat de la gran metròpoli l’oposició que ens trobaríem en sortir al carrer per una simple qüestió d’origen, per ser qui érem cadascú de nosaltres. La metàfora que va triar va ser la de les “portes que es tanquen”, que se’ns tancarien a cada pas i que nosaltres havíem de ser capaços de d’obrir, de trobar la manera per convertir-les en una oportunitat. No he deixat de recordar aquell professor desencantat, cansat i que tirava la tovallola i deixava l’ensenyament ja l’any 84!, perquè veia venir el desastre en què s’ha convertit el sistema educatiu. No sé fins a quin punt em va influir per no triar el camí de l’ensenyament, però va ser una porta que no he volgut obrir mai, encara que com em diu una bona amiga la pedagogia s’exerceix en molts àmbits de la vida diària, i això és el que he intentat fer sempre. A aquestes alçades de curs ...

Paisatges fusterians

Imatge
  He arribat a Sueca com aquell qui té un desig amagat des de fa molts anys, en peregrinació interna i a la recerca del sacsejador dels meus anys de grans descobertes. A l’arribada m’aclapara un cel elèctric, tan net que les dues cúpules blaves són un retall brillant damunt la pedra blanca. He passejat pels teus carrers i he visitat la casa on rebies els tertulians, on escrivies en llargues nits de màgic insomni, la mateixa casa on van esclatar les dues bombes que la policia va preferit no investigar. Les obres d’art a les parets testimonien la modernitat més rabiosa de Fuster, el seu interès per l’avantguarda, les seves relacions amb els artistes més importants i innovadors del panorama que l’envoltava. Però just darrere nostre arriba la visita d’un grup de fallers vestits amb les gales més tradicionals i em produeix un sentiment ambivalent. Em queda el dubte inquietant de si realment Fuster és comprès per àmplies capes de la societat valenciana o si l’han integrat al seu món fo...

Paisatges d'amistat II

Imatge
  Les seves paraules són damunt la meva taula de la feina, m’acompanyen sempre, però, sobretot, des que el vaig conèixer m’acompanya el seu esperit noble i generós. Són paraules que diuen molt d’ell mateix, de tota una vida dedicada al servei dels altres i al país, als Països Catalans. Tant de bo siguem dignes del seu exemple i mereixedors del seu immens llegat

I encara una vindicació de "Els mallorquins" de Josep Melià

Imatge
  Em moro de ganes d’anar a Mallorca, però me n’estic. Els ulls em guspiregen amb les fotografies que pengen els amics a les xarxes, però no hi aniré. Ara que molts investigadors es miren els papers des de casa, a través de la pantalla de l’ordinador, jo reconec que no canvio per res l’experiència intensa d’obrir un calaix ple de papers d’una calaixera centenària en un dels casalots dels carrers que duen a la Murada de Palma. D’obrir una caixa plena de correspondència en una casa sollerica, una casa vella amb un pati de tarongers que mira cap a l’estació del ferrocarril de Sóller i saluda la Serra de Tramuntana. Cartes que no havia llegit ningú més fins al moment, llevat de l’emissor i el receptor de la missiva, i ja feia un munt d’anys. De passejar-me amb un volum antic i pesant del “Sóller” sota el braç pels carrers adjacents a Sa Copisteria de vora Santa Eulàlia. De deixar-me caure pels desapareguts cursos d’estiu de l’Estudi General Lul·lià, on sempre hi podies trobar personatg...

Paisatges d'amistat

Imatge
  Una senzilla cortina translúcida es carrega de significat quan les mirades son pures i desinteressades. Les relacions veritables entre les persones tenen codi propi, d’aquells mai no escrits però que se saben i que són sempre únics i intransferibles. No hi ha un mateix codi per a dues relacions d’amistat, perquè l’amistat també és creativitat. Les amistats duradores acaben esdevenint vasos comunicants de l’ànima, que s’alimenta i es configura amb la presència de l’altre, del que l’altre és i del que l’altre et retorna de tu mateix. El transvasament és lent i silenciós i el senyal inequívoc d’aquesta certesa ―de les poques que tenim—, és que els paisatges de l’altre acabaran esdevenint també els teus paisatges. Les persones també som paisatge i el paisatge de l’amic és casa.

La crueltat atzarosa de la geografia

Imatge
  Llegir bé els esdeveniments no és fàcil, sobretot per la convulsa successió amb que s’atropellen els uns als altres. Tot passa massa ràpid i el temps de reflexió és sempre escàs en aquest món global que ens hem muntat. Els mitjans tampoc no ajuden. Convertir Putin en satanàs i Zelderev en un angelet del cel no és gaire seriós. Fa temps que manca una mica de rigor en els informatius de tots els mitjans. Entre tanta desolació la guerra d’Ucraïna ens deixa una actuació per part de la vella Europa que ens trasbalsa. D’una banda, l’alegria de veure per una vegada que la comunitat europea s’organitza per acollir els refugiats, persones que fugen d’una guerra, majoritàriament son dones i nens i els hi va la vida. Finalment ets sents reconfortada de pertànyer a un club de privilegiats que sap estar a l’alçada. Però... sempre hi ha però. D’altra banda — un rau-rau et grua per dins — , per què no fem el mateix amb els que vénen d’Àsia, des d’Àfrica? Els magribins, els sirians, els afri...

Perquè ens perdem en els processos i els protocols

Imatge
  Assisteixo astorada a la complicació creixent de l’administració pública i l’única cosa que se m’acut és que em vull baixar d’aquest tren. L’administració pública s’havia de millorar, sí, indubtablement, però no passant per damunt de les persones. Perquè l’atenció a les persones és justament el seu objectiu i de vegades ens perdem en els processos i els protocols i no veiem els ciutadans. La idea era bona, una administració informatitzada havia de ser més ràpida, més eficient, més sostenible, més igualitària, més... no sé què. Però el triple salt mortal que ha implicat la informatització de l’administració i la modernització ens ha esclatat a la cara. Ni el ciutadà, ni els funcionaris, ni els polítics no estaven preparats per al canvi, el resultat n’és l’evidència. Hem arribat a un cul de sac que només es resoldrà posant el fre, atenent les mancances prèvies i esmenant el procés allà on calgui. Els ciutadans se senten desatesos. Molt sovint la resposta és: “descarregui’s un a...

Llegir els colors del dia

Imatge
  Saber llegir els dies així com vénen, lluminosos, acolorits, tendres, o potser interessants, espessos, avorrits, estressats, o potser amorosos, juganers, actius, enyoradissos, o potser... La paleta de colors de cada matí és infinita i pot decantar-se pel vessant menys desitjat si no en fem una bona lectura, un sol moviment en fals i ens cau un color. Disposem de tot l’espectre de color però no sempre soc capaços de fer la composició adequada, perquè hi ha dies daltònics fins i tot dies en blanc i negre, i ben mirat, els dies de menys color també precisen   d’una bona lectura. I tanmateix hi ha dies que de la manera més inesperada et regalen una explosió de color impossible de mal interpretar, són dies que duen el manual incorporat, ahir en vaig tenir un, dono fe que existeixen.

Paisatges de després d’una guerra

Imatge
  Els confesso que gairebé totes les fotografies d’aquest blog són meves. I avui no trobava cap fins que he anat a parar a la carpeta del viatge a Aliano i Matera, allà vaig fotografiar aquest esplèndid dibuix de Carlo Levi que retrata a la perfecció la fam a la cara dels habitants d’una regió del sud d’Itàlia, durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial. Generalment ens admirem davant la capacitat creadora de l’ésser humà, però avui cal que ens preguntem fins on arriba la capacitat destructiva i l’estupidesa humana. Quantes guerres necessita la humanitat per entendre que no duen enlloc i que el paisatge de després d’una guerra és el paisatge més desolador possible, l’erm, la buidor, el dolor, la rancúnia i l’odi. Dimarts explicava a uns alumnes de primer de batxillerat la lliçó de l ’Antígona de Salvador Espriu i, lamentablement, dos dies després es lleven amb la notícia d’una nova guerra molt a prop de casa. A partir d’ara tindran temps d’observar, encara que sigui a tr...

La renglera del verd

Imatge
  Reconec la renglera del verd llaurat perquè deu estar inscrita en els gens, és una força atàvica que em mena al record, l’aljub blanc de calç, als cavallons per on corria l’aigua amb alegria en els estius secs i calms de la infantesa. Esquitxar d’aigua la vorera del portal de casa i escombrar la pols del dia anterior, anar a cercar la llet amb la lletera, entrar al galliner a prendre els ous a les gallines, emblanquinar el pati immaculat de l’àvia, esperar impacient la una del migdia per veure passar el tren del correu i comptar els vagons, jugar en silenci mentre els grans fan la sesta, esperar amb ànsia que baixi el sol per sortir al portal a prendre la fresca. Vida antiga, marcada per la roda del temps , amb els peus plantats a la terra i els ulls mirant cap al cel. Quan ens vam allunyar de la terra vam perdre també una part del nostre present.

Paisatge sentimental. El principi d’Arquímedes

Imatge
  Todo cuerpo sumergido en el agua experimenta un empuje vertical hacia arriba igual al peso del líquido desalojado   Sí, en castellà, perquè ho vaig aprendre així. Tot l’ensenyament bàsic i gran part del batxillerat els vaig cursar en castellà i així ha quedat gravat a la meva memòria.   En l’actualitat està absolutament desprestigiada la pràctica memorialística en l’ensenyament, allò que en català en diem «aprendre de cor» alguna cosa. Recordo, com si fos ahir, el meu astorament un dia que rentava els plats a casa dels pares i submergint un bol a l’aigua... de sobte la llum, això és el principi d’Arquímedes! I mira que era fàcil!   En aquest cas n’hi havia prou amb una simple acció, la imatge congelada del bol submergint-se i l’aigua pujant per les vores de la pica resulta tan evident i tan gràfica que certament et fa dubtar de les capacitats pedagògiques que pogués tenir aquell vell professor de física. Però les paraules ― ben guardades a un racó de la mem...

"Oliva trencada" i Maria Antònia Salvà

Imatge
  De vegades pots arribar a pensar que sí que existeixen els miracles. Però un miracle no és altra cosa que un desig realitzat. I el desig es torna tangible quan la passió reverteix tots els condicionants possibles i contra tot i contra tothom assoleix el que es proposava. Si voleu un exemple clar, el disc que acaba de publicar el grup mallorquí Oliva trencada amb poemes de Maria Antònia Salvà, Cel d’horabaixa. És el segon disc que publiquen amb l’obra poètica d’una poeta clàssica que va fer del paisatge de la plana de Mallorca el seu paisatge íntim i personal. Un paisatge que passa pel seu filtre personal i des del seu sentir és retornat al seu poble, gravat blanc sobre negre perquè perduri en la memòria col·lectiva. Salvà pressentia vivament la desaparició d’aquell món que tan l’admirava i transmetre’l a les generacions futures va ser la seva comesa, esdevenir baula. El disc d’ Oliva trencada es presenta en forma de llibre-disc, amb unes il·lustracions precioses de dues nines d...

Sobre literatura i paisatge interior

Imatge
  Hi ha paisatges d’hivern que reconforten, pots arribar a sentir que et reconcilien amb el fred per gèlid que sigui, en canvi hi ha llibres que t’allunyen de la lectura sense que ho vulguis. La poesia no és obrir-se els budells davant dels lectors, encara que darrerament aquesta moda faci furor. En diuen “el cop de puny a l’estómac”, tot han de ser cops de puny a l’estómac, tot ha de ser “brutal”, i diria que s’ha perdut l’origen del mot, que no és altre que brutalitat . La literatura és alguna cosa més que teràpia o exhibicionisme impúdic. Que el paisatge interior esdevingui literatura depèn de la mestria i l’elegància de l’autor. Potser sí que cal una “serra d’or” per retallar versos magistrals, però de vegades l’honestedat davant del paper ens estalviaria unes quantes pífies i expansions personals injustificades.

"El país de l'altra riba" de maite Salord

Imatge
  « Tants d’anys i tot continua aquí. No és possible fugir de la vida. De la que et toca en una rifa en què ni tan sols saps que hi participes. Penses que has après a controlar-la i, de cop, et tornes a trobar dins un espiral que et fa anar i venir i et colpeja contra el temps i contra el mal » Maite Salord, El país de l’altra riba.   Els personatges com en Daniel Gold conformen aquella ratlla prima i invisible que estableix la diferència entre la literatura d’entreteniment i la literatura amb majúscules, la que ens fa créixer, la que ens interroga, la que ens remou per dins i ens ajuda a trobar respostes o a entendre i acceptar que ―com en Daniel Gold— no les trobarem perquè no hi són. Potser és això el que ens ensenya la novel·la de Maite Salord, que la vida de les persones és part de la història encara que no vulguin prendre partit de la manera com ho fa en Michel Bisset, perquè la història ens acaba atrapant i l’haurem de patir tant si prenem partit com si no.   La hi...