Paisatges de després d’una guerra


 

Els confesso que gairebé totes les fotografies d’aquest blog són meves. I avui no trobava cap fins que he anat a parar a la carpeta del viatge a Aliano i Matera, allà vaig fotografiar aquest esplèndid dibuix de Carlo Levi que retrata a la perfecció la fam a la cara dels habitants d’una regió del sud d’Itàlia, durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial.

Generalment ens admirem davant la capacitat creadora de l’ésser humà, però avui cal que ens preguntem fins on arriba la capacitat destructiva i l’estupidesa humana. Quantes guerres necessita la humanitat per entendre que no duen enlloc i que el paisatge de després d’una guerra és el paisatge més desolador possible, l’erm, la buidor, el dolor, la rancúnia i l’odi.

Dimarts explicava a uns alumnes de primer de batxillerat la lliçó de l’Antígona de Salvador Espriu i, lamentablement, dos dies després es lleven amb la notícia d’una nova guerra molt a prop de casa. A partir d’ara tindran temps d’observar, encara que sigui a través de les pantalles, les conseqüències directes d’una guerra. Els vindran a la ment com un mantra funest les paraules del Conseller segon: “Tebes té fam avui i tots els dies. L’exèrcit enemic tallà les oliveres de la plana, la ciutat ha sofert la destrucció de la guerra, no hem cultivat el camp des de fa temps i aquest hivern no tindrem blat. De què menjarem?”. I, indefectiblement, també pensaran en el clam d’Astimedusa: “Insensata guerra que ens portes tanta destrucció, insensata baralla entre germans.”

La reflexió sobre el poder que fa Espriu a la seva Antígona il·luminarà els joves perquè entenguin que sempre hi ha un Creont disposat a escorxar la pau dels pobles, encara que avui se’ns aparegui disfressat de Putin, i que no s’ha de permetre acumular el poder legislatiu i el poder executiu a cap Creont més, perquè aquesta és la llavor de la dictadura, una llavor que creix com les males herbes i molt difícil d’exterminar.


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores