Raimon o la dignitat
He llegit recentment el dietari de Raimon, Personal i intransferible (2023) on l’autor aboca les vivències durant els anys 1982 i 1983. És una època en què Raimon estava immers en les composicions musicals per als poemes dels clàssics valencians (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Timoneda, Roís de Corella), i també d’alguna de les seves millors cançons. L’autor es mostra preocupat per fer entendre el seu ofici als profans ―fins i tot als de propi gremi, que anaven una mica perduts—, per la qualitat del so, per la seva capacitat dramàtica, saber-se situar a l’escenari amb les mans buides, desprotegit de la guitarra, per trobar els llocs adients per comunicar les cançons i fer els recitals, en definitiva, intentant imprimir rigor i dignitat a la professió. El relat dels dies personals i familiars, també les descripcions dels seus paisatges, s’encavalquen amb la professió de cantant en un país que s’estrenava en allò que abans en dèiem “llibertats”, en situacions realme...