Elogi de la memòria
La memòria és un dels temes literaris universals i per excel·lència el que més ocupa el meu cap des de fa ben bé vuit anys. Una s’adona que la vida sense la memòria és el buit, el no res, que: “ Si no puc mirar enrere la vida se m’esborra en un gest com la pissarra de guix de les primeres lliçons.” ( Record i memòria) Penses en pares i avis, mares, àvies, tiets... i fas un alè perquè l’alzheimer no ha fet presència en la teva ascendència, almenys fins allà on arriba el teu escàs coneixement genealògic, no hi fa res que lleis que imperen en les herències genètiques no siguin matemàtiques, bé hi devia haver un primer cas, però l’autoengany és un recurs barat que tranquil·litza i que sempre tenim a mà per a ben dormir. Amb tot, un cuquet de neguit sempre hi és, què és una vida sense el record de les persones que t’hi acompanyen, sense el record de l’experiència viscuda, del sentiment, el goig, el dolor...sense el record del teu paisatge més ínt...