Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2021

Badalona és una grua

Imatge
  Sense moure’m de casa, només sortint al balcó, sense allunyar gaire la vista veig quatre grues. Fa anys que la pressió urbanística es deixa notar a Badalona, sobretot des que els preus dels lloguers i dels edificis de compra ha pujat desorbitadament a Barcelona, la proximitat — tant d’agrair i tant estimulant per a algunes coses ― en aquest cas “ens mata”, com se sol dir. També hi va influir la urbanització desmesurada que s’ha fet de la zona del port, un port tan esperat com decebedor. El resultat ha estat, evidentment, que els preus són també desorbitats a Badalona i que ara mateix tenim grues per tota la ciutat, ja no és només a la zona del port. Les grues s’han escampat arreu i s’acosten de manera invasiva fins al centre de la ciutat. Les cases antigues cauen de velles, no tenen hereus que les restaurin i són presa dels bancs i de les constructores que aixequen edificis, el més alt possible, fins allà on la llei els ho permeti. Els hereus de les cases velles no tenen altre r...

Haití, la maleïda

Imatge
  Llegia els Diaris Haitians (2020) de Rita Pijoan mentre, una vegada més, la desgràcia cau pesant sobre l’illa caribenya. De vegades les estadístiques fallen: quants cops d’estat, quants terratrèmols, quants huracans, tifons i malvestats meteorològiques? Quant pot arribar a suportar la població d’un país?   Aquests diaris, ben escrits, íntims, a estones exòtics, et transporten a un món ple de referents occidentals ben contrastats pels esdeveniments i la cultura local. Però sobretot són uns diaris que marquen el tempo de l’escriptura com a temps vital i alhora una mateixa cosa, un mateix temps. L’escriptura és la vida i si no escric no visc, perquè l’escriptura és la consciència del meu jo en el món, del que passa al meu voltant i del que passa dins meu. La subjectivitat és certa i absoluta, l’autora no pretén altra cosa, però els fets històrics són innegables i per molt que la vivència és única i intransferible els diaris sempre tenen una part de document.   Javier Mar...

Síndrome del darrer dia

Imatge
  De cop i volta vols fer totes les coses que han quedat per fer en un mes, veure totes les persones que t’estimes i amb les quals no ha estat possible el retrobament, endreçar l’estudi, llegir tots els llibres que encara continuen al prestatge dels pendents i escriure tot el que s’ha quedat al tinter. És la síndrome del darrer dia, la reconec, és la mateixa de cada any. A la tristesa per la pèrdua de la llibertat se suma una realitat pesant i concreta, el temps no s’estira com el xiclet dels primers estius, explota com les bolles que ja no saps bufar perquè ja no ets infant. El consol hi és sempre en el paisatge, les imatges han quedat gravades a la retina i el carret de la ment les passa una i altra vegada i somrius, i la pau inunda la certesa que vindrà un altre estiu i un altre per descobrir nous paisatges, per altres retrobaments, per llegir més llibres pendents, encara que sospites que les paraules continuaran atrapades al fons de la gola, sense pujar, sense escriure-les.

La seducció del far

Imatge
  Tots els fars tenen alguna cosa en comú, per molt que sempre esperem veure’n un de concret, retornar al nostre far . De dia són grans siluetes retallades en l’aire, s’alcen misterioses entre el blau, bastions gegants d’un passat gloriós que amb prou feines s’intueix. Guarden amb zel la dignitat dels qui se saben mereixedors d’un millor tracte, els avalen els serveis prestats, les innombrables vides salvades al mar enfurismat. I tanmateix de nit continuen sent imprescindibles per als mariners, i també per als passejants nocturns que vagaregen per les costes ― dins de mar o en terra ferma.   El pare de l’escriptora mallorquina Maria Verger i Ventayol (1992-1983) va ser el faroner del cap de Punta Nati, i sempre he pensat que si tens un pare faroner has de saber escriure històries i — per què no ― , saber traçar la línia lluminosa que et separa de tot allò que més desitges. Ella, però, no va reeixir. D’imaginació no n’hi faltava, però l’execució es va quedar sempre una mica...

La Manga

Imatge
Havia estat un immens paradís de dunes, una llengua llarga de terra àrida entre dos mars. Podies banyar-te al Mar Menor i caminar a penes uns centenars de metres per acabar la remullada a la Mediterrània, la mar major, la de les onades continues. Entre les dues mars salines i aiguamolls, un ecosistema únic, el de la llacuna salada més gran d’Europa. Per a nosaltres era la mar salada, la mar petita, la dels cavallets de mar i les cloïses, la de jugar i nedar hores interminables durant els estius al Mar de cristal , Islas Menores, Playa Honda, Los Alcázares..., el Mar menor era la platja natural de les gents de Cartagena, perquè l’avui esplèndida Cala Cortina rebia tots els vessaments de la refinaria de petroli i sempre que ens hi havíem banyat arribàvem a casa amb els peus plens de quitrà. Avui el Mar Menor no és més que una llacuna fètida i sobreexplotada, maltractada i humiliada, una mena de “Benidorm” en hores baixes, petit i decadent, a estones cutre . Ports esportius, immenses torr...