La Manga



Havia estat un immens paradís de dunes, una llengua llarga de terra àrida entre dos mars. Podies banyar-te al Mar Menor i caminar a penes uns centenars de metres per acabar la remullada a la Mediterrània, la mar major, la de les onades continues. Entre les dues mars salines i aiguamolls, un ecosistema únic, el de la llacuna salada més gran d’Europa. Per a nosaltres era la mar salada, la mar petita, la dels cavallets de mar i les cloïses, la de jugar i nedar hores interminables durant els estius al Mar de cristal, Islas Menores, Playa Honda, Los Alcázares..., el Mar menor era la platja natural de les gents de Cartagena, perquè l’avui esplèndida Cala Cortina rebia tots els vessaments de la refinaria de petroli i sempre que ens hi havíem banyat arribàvem a casa amb els peus plens de quitrà.

Avui el Mar Menor no és més que una llacuna fètida i sobreexplotada, maltractada i humiliada, una mena de “Benidorm” en hores baixes, petit i decadent, a estones cutre.

Ports esportius, immenses torres de pisos, apartaments vells i atrotinats, pistes esportives en un evident estat d’abandonament, edificacions a mitges que no s’acabaran... i la ferida oberta que travessa de punta a punta els catorze quilòmetres de la llengua de terra, la RM 12, una autovia al no res,

Fa uns anys la Manga va esdevenir una promesa de prosperitat i riquesa que va arribar a tenir un passat feliç, encara que només per a alguns especuladors que han fet l’agost gràcies a la corrupció dels governants i a la pobresa dels camperols del camp de Cartagena, mà d’obra barata per als turistes anglesos que ja no la visiten. La Manga està buida, mig deserta, ja no interessa a ningú perquè el Mar Menor està contaminat, el paisatge no té res d’idíl·lic, l’urbanisme atrotinat i caòtic del conjunt i la manca de serveis turístics de qualitat ja no són dignes del turisme anglès. Ara hi estiuegen els espanyols amb una economia modesta, i val a dir que predominen els mateixos murcians, recullen les engrunes d’una promesa que mai no va ser una realitat i les comparteixen amb algun que altre rus malcarat, i també amb alguns francesos despistats.

Els ecologistes fan pintades i es manifesten per defensar un patrimoni natural únic que, com d’altres, ens hem venut per quatre nits d’hotel i dues tirades al bingo. Lluitadors de mena, els ecologistes diuen que encara hi som a temps, per molt que costa de creure.

Gran part de la costa Mediterrània ha corregut la mateixa sort, la història és ben coneguda, en alguns casos fins novel·lada i denunciada (Crematorio de Rafael Chirbes), públicament. Però a banda de la catàstrofe ecològica i la pèrdua del paisatge, que no és poc, com es quantifica la pèrdua de la geografia humana? Qui ens retornarà el paisatge dels records d’infantesa d’un dels llocs d’estiueig familiar per excel·lència dels anys 60 i 70?

És possible que en llegir aquestes lletres més d’un pensi en la impossibilitat de la inalterabilitat del paisatge, però l’alterabilitat d’un paisatge no és necessàriament la seva destrucció. Si així fos ja no tindríem cap indret on rodar una pel·lícula ambientada en èpoques passades.

El sentiment de pèrdua es barreja amb la tristesa i la indignació així que et vas endinsant en el desastre. Seria lícit que els ciutadans decents de l’entorn demanessin una indemnització per robatori i estafa. Però i com es quantifica la pèrdua d’una part de la identitat personal i col·lectiva?

 




Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores