Sortir del laberint, anar cap al far
Acabo de llegir un article col·lectiu a l’Ara Balears que duu la signatura de persones que admiro i respecto: Mallorca, sortir del laberint (El canvi imprescindible del model productiu). Estic subscrita a l’ARA Balears perquè tinc la necessitat de prendre el pols a la vida de l’illa per vincles emocionals imperceptibles, però molt sòlids. La recerca és una addicció que deixa rastre.
L’article està impulsat pels tres diaris més importants de Mallorca —ARA Balears, Última Hora, Diario de Mallorca—. El tema és candent i les veus que alerten sobre la urgència de revertir el desastre actual són nombroses i recurrents. És gairebé impossible trobar una edició de l’ARA Balears en què un articulista o altra —Guillem López Casasnovas, Sebastià Alzamora, Cristina Ros, Sebastià Portell, Laia Malo— no en parlin d’aquesta urgència i de com està condicionant la vida dels illencs aquest model productiu basat en l’enriquiment d’una minoria que fa passar els seus interessos per damunt de les necessitats de la majoria.
Vaig arribar per primera vegada a Mallorca el juliol de 1993 perseguint el passat d’una entitat que es deia Nostra Parla (1916-1924) i que va tenir una implantació territorial destacada als Països Catalans. Després van venir l’Associació per la Cultura de Mallorca i els poetes de l’Escola Mallorquina, Maria Mayol i el Foment de Cultura de Dona de Sóller, Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich, Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès, Maria Verger... Estimar un país per via del coneixement i la vivència d’un llarg procés de recerca et permet entendre moltes coses i crear molts vincles.
Aquella Mallorca de 1993 i la que veig avui són tan diferents que la pèrdua es fa sentir a cada passa que dones, en cada cosa que fas, sigui quina sigui l’activitat que et proposis. Si per a algú com jo suposa un dol, que no serà per als que hi viuen, per als qui han nascut i tenen vincles ancestrals. És molt cert que el món ha canviat, però també ho és que en alguns llocs més que en d’altres. Tots els territoris no són iguals, una illa és un microcosmos delicat que té molt més a perdre.
Em sorprenc davant la sorpresa d’alguns per la proliferació d’escriptors mallorquins guardonats als premis literaris catalans, i encara més quan es parla de perifèria referint-se a Mallorca. Només cal mirar amb atenció les editorials que publiquen en català per adonar-se que Mallorca fa temps que exerceix com a part de la centralitat en les lletres catalanes. Altra cosa és com s’estructuren les plataformes i els lobbys culturals.
Els Països Catalans són massa petits per perdre’ns en debats sobre perifèries. Justament només tinc una cosa a dir de l’article que reivindica una sortida del laberint per a Mallorca, que subscric plenament —si el meu suport serveix per a alguna cosa—, i és que si a aquesta iniciativa se sumen Menorca, Eivissa i Formentera, tindrà molta més força. Ho dic des del coneixement de la diferència que existeix entre aquestes quatre realitats. Perquè quan un vaixell s’enfonsa cal saber mirar endins, acceptar i potenciar les coses que ens uneixen, perquè hi són, i fer de la unitat una causa i una casa comuna per alçar la veu.
