La Dolores
La Dolores és la gitana que ven flors al barri on jo vaig néixer, on vaig anar a escola, on vaig jugar pels carrers i hi he viscut molts d’anys, el Congrés. El barri pren el nom dels habitatges d’obra social edificats com a “compromís de l’església” amb la classe treballadora arran del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona l’any 1952. Tots els blocs de pisos del barri no són pas d’aquella època i, en realitat, malgrat que ja no ho recorda gairebé ningú, és diu barri de Sant Anastasi, ho diu l’escut que llueix l’associació de veïns on el meu pare reivindicava escoles públiques, perquè no en teníem cap. És un barri molt petit, atrapat entre l’autopista i la via ràpida de Marquès de Mont-roig, entre Sant Roc, el Gorg, la Salut i La Mora. Fa deu anys que no hi visc però el visito molt sovint.
La Dolores, que ja te més de vuitanta anys —per això va amb caminador i, segurament, els nets l’ajuden a dur les flors fins a la seva “parada”—continua venent les flors al mateix lloc exacte on les venia a la meva àvia, a la meva mare i a mi: just abans de l’entrada del túnel del barri de la Salut, el túnel de la vergonya, com li dèiem els veïns. És un túnel que pretén salvar la ferida que l’autopista va fer a Badalona, migpartint-la entre la part de muntanya i la part baixa fins al mar. Ni cal dir que per molt que el pintin continua sent un túnel tètric, com tots els de sota l’autopista que tenim al llarg de la ciutat. Val a dir que el lloc triat per La Dolores és un lloc d’excepció, perquè just a davant hi ha uns comerços molt freqüentats i perquè recull tot el trànsit de vianants entre els barris alts i els barris baixos, davant de les parades de bus, allà on els pares i les mares passen necessàriament per dur els infants a les escoles.
La Dolores, que ha viscut tota la vida al barri de Sant Roc i que es guanya la vida dignament al carrer, ha estat i continua sent una nota de color i d’alegria capaç d’arrencar el somriure dels que passen per davant: nena, mira que claveles tengo hoy, llévate una docena! La vida de La Dolores és això, vendre flors, provocar el somriure dels transeünts perquè li comprin flors i veure créixer els seus.
La Dolores és el símbol de l’esforç i la tenacitat d’una generació que ha lluitat per viure amb dignitat i que ara veu com les coses no són exactament el que esperaven. La Dolores és testimoni en primera persona del canvi social que passa per davant seu tots els dies, del canvi de costums i de tradicions, del deteriorament d’un teixit social enriquit en la seva diversitat però empobrit econòmicament. Què deu pensar La Dolores dels joves que es manifesten als carrers perquè no troben la manera de viure dignament, allò que ha estat l’objectiu de la seva vida i que tant d’esforç li ha costat?
La Dolores no és aliena al pas del temps, el caminador que l’acompanya ho delata, encara que les seves arrugues són belles i ella, que potser no entén massa res del que passa, continua venent flors al carrer. I, sobretot les dones, continuen comprant-li, perquè la solidaritat dels pobres és l’única opció que la classe política ens ha deixat com estan demostrant tots els joves que surten al carrer, com La Dolores, perquè volen una societat més justa i on viure dignament.
