Haití, la maleïda

 

Llegia els Diaris Haitians (2020) de Rita Pijoan mentre, una vegada més, la desgràcia cau pesant sobre l’illa caribenya. De vegades les estadístiques fallen: quants cops d’estat, quants terratrèmols, quants huracans, tifons i malvestats meteorològiques? Quant pot arribar a suportar la població d’un país?  Aquests diaris, ben escrits, íntims, a estones exòtics, et transporten a un món ple de referents occidentals ben contrastats pels esdeveniments i la cultura local. Però sobretot són uns diaris que marquen el tempo de l’escriptura com a temps vital i alhora una mateixa cosa, un mateix temps. L’escriptura és la vida i si no escric no visc, perquè l’escriptura és la consciència del meu jo en el món, del que passa al meu voltant i del que passa dins meu. La subjectivitat és certa i absoluta, l’autora no pretén altra cosa, però els fets històrics són innegables i per molt que la vivència és única i intransferible els diaris sempre tenen una part de document. 

Javier Marías va escriure un article al País semanal (4-7-21), Sólo ficciones, subjetividades e inexactitudes, quan justament jo llegia la darrera biografia de Zenobia Camprubí (en parlaré un altre dia) i no puc estar més en desacord amb la manera en què relativitza la categoria de document de les cartes, dietaris o autobiografies d’escriptors. No en té ni idea, és evident. Es pot escriure una biografia sobre un personatge partint dels escrits personals sense convertir-la en una hagiografia ni creure’s la meitat del que expliquen els textos de manera estricta, aquest és el paper del bon investigador, llegir entre línies i esbrinar què és real i en què fantasieja l’autor. Fa mal fet, senyor Marías, en no donar crèdit als investigadors d’humanitats, perquè en tenim molts i bons. 

Els Diaris Haitians de Rita Pijoan tenen, a més, un aire de novetat en tant que aporten un granet de sorra més al petit microcosmos de la literatura de viatges i del dietarisme escrit per dones i en català, i no només per l’autoria, sinó també per l’observació del món femení que en fa l’autora. A la introspecció se sumen les descripcions minucioses, el punt de vista d’una dona europea que pretén viure i treballar en un país d’ultramar, clarament subdesenvolupat i fer-ho de manera conscient i respectuosa. És el testimoni de gairebé vint anys d’una vida nòmada que es va fent amb l’escriptura com a far (com indica Abraham Mohino en el prefaci de l’edició) i referent absolut de la consciència del propi jo dins la vastitud d’un univers que no té fronteres, una petita mostra captada a l’instant i que produeix basarda només de pensar-hi.




 

Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores