Elogi de la memòria

 






La memòria és un dels temes literaris universals i per excel·lència el que més ocupa el meu cap des de fa ben bé vuit anys. Una s’adona que la vida sense la memòria és el buit, el no res, que:

  “Si no puc mirar enrere

 la vida se m’esborra en un gest

com la pissarra de guix

de les primeres lliçons.”  (Record i memòria)

 Penses en pares i avis, mares, àvies, tiets... i fas un alè perquè l’alzheimer no ha fet presència en la teva ascendència, almenys fins allà on arriba el teu escàs coneixement genealògic, no hi fa res que lleis que imperen en les herències genètiques no siguin matemàtiques, bé hi devia haver un primer cas, però l’autoengany és un recurs barat que tranquil·litza i que sempre tenim a mà per a ben dormir. Amb tot, un cuquet de neguit sempre hi és, què és una vida sense el record de les persones que t’hi acompanyen, sense el record de l’experiència viscuda, del sentiment, el goig, el dolor...sense el record del teu paisatge més íntim?

 Tota la vida que has sentit dir que així que avancen els anys el cap es va poblant d’absències, de morts, encara que ens entestem en viure les absències com a presències, i sovint em  descobreixo parlant amb els meus morts, per alguna cosa deia Manuel Ibáñez Escofet que La memòria és un gran cementiri —no estaria malament que algú se’n recordés d’aquest bon senyor―.

 I qui són els meus morts? Els morts presents són quelcom de molt particular, és cert la infantesa i els avis hi juguen un paper molt important en aquest gran misteri que és el nostre cervell, però el component sentimental hi té també un pes definitiu en l’assumpte, així que tan li fa si parles amb la teva àvia com amb Espriu, Rodoreda o Maria Antònia Salvà. Darrerament fins i tot la Ginzburg hi ve a posar cullerada a la festa de la teva memòria. Ais... es fa difícil d’acceptar quan el món dels morts t’agrada més que aquest món dels vius que no saps reconèixer.


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores