La memòria és un dels temes literaris
universals i per excel·lència el que més ocupa el meu cap des de fa ben bé vuit
anys. Una s’adona que la vida sense la memòria és el buit, el no res, que:
“Si no puc mirar enrere
la vida se m’esborra en un gest
com la
pissarra de guix
de les
primeres lliçons.” (Record i memòria)
Penses en pares i avis, mares, àvies, tiets...
i fas un alè perquè l’alzheimer no ha fet presència en la teva ascendència, almenys
fins allà on arriba el teu escàs coneixement genealògic, no hi fa res que lleis
que imperen en les herències genètiques no siguin matemàtiques, bé hi devia
haver un primer cas, però l’autoengany és un recurs barat que tranquil·litza i
que sempre tenim a mà per a ben dormir. Amb tot, un cuquet de neguit sempre hi
és, què és una vida sense el record de les persones que t’hi acompanyen, sense
el record de l’experiència viscuda, del sentiment, el goig, el dolor...sense el
record del teu paisatge més íntim?
Tota la vida que has sentit dir que així que
avancen els anys el cap es va poblant d’absències, de morts, encara que ens
entestem en viure les absències com a presències, i sovint em descobreixo parlant amb els meus morts, per
alguna cosa deia Manuel Ibáñez Escofet que La
memòria és un gran cementiri —no estaria
malament que algú se’n recordés d’aquest bon senyor―.
I qui són els meus morts? Els morts presents
són quelcom de molt particular, és cert la infantesa i els avis hi juguen un
paper molt important en aquest gran misteri que és el nostre cervell, però el
component sentimental hi té també un pes definitiu en l’assumpte, així que tan
li fa si parles amb la teva àvia com amb Espriu, Rodoreda o Maria Antònia
Salvà. Darrerament fins i tot la Ginzburg hi ve a posar cullerada a la festa de
la teva memòria. Ais... es fa difícil d’acceptar quan el món dels morts
t’agrada més que aquest món dels vius que no saps reconèixer.