Raimon o la dignitat
He llegit recentment el dietari de Raimon, Personal i intransferible (2023) on l’autor aboca les vivències durant els anys 1982 i 1983. És una època en què Raimon estava immers en les composicions musicals per als poemes dels clàssics valencians (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Timoneda, Roís de Corella), i també d’alguna de les seves millors cançons. L’autor es mostra preocupat per fer entendre el seu ofici als profans ―fins i tot als de propi gremi, que anaven una mica perduts—, per la qualitat del so, per la seva capacitat dramàtica, saber-se situar a l’escenari amb les mans buides, desprotegit de la guitarra, per trobar els llocs adients per comunicar les cançons i fer els recitals, en definitiva, intentant imprimir rigor i dignitat a la professió.
El relat dels dies personals i familiars, també les descripcions dels seus paisatges, s’encavalquen amb la professió de cantant en un país que s’estrenava en allò que abans en dèiem “llibertats”, en situacions realment tenses i difícils, i sempre amb una mirada lúcida i crítica sobre tot allò que passava al seu voltant. És el mateix Raimon que hem conegut sempre, l’amic dels seus amics, analista dels fets, amb una mirada potser privilegiada per la seva situació personal i professional, amb un peu al País València i un altre a Catalunya, a Itàlia, a França o al País Basc.
Com a lector impenitent va desgranant les seves lectures (Montaigne, Sartre, Josep Pla i molts altres) i les reflexions obertes com a exercici de la lectura raonada i crítica. De l’observador polític del moment en resulten unes reflexions més que interessants, especialment per als que érem massa joves per entendre la complexitat del que s’estava coent amb la sacrosanta transició (tant a Madrid com aquí). Especialment esclaridores resulten les anotacions de la desfeta dels partits comunistes i la preocupació pel futur de la classe treballadora, el resultat d’aquella desfeta és el desemparament actual de les classes obreres —es pot parlar encara de classe obrera, o també és políticament incorrecte, com tot el que molesta?
Personal i intransferible no és un llibre fet amb cap pretensió literària, però assoleix un nivell literari remarcable. És una lectura intensa, encara que et permet la pausa per la reflexió, diria que el format de diari ho afavoreix. En qualsevol cas, és una lectura més que recomanable per a tots aquells que no van acabar d’entendre els anys 80, i també per als que som seguidors d’un dels personatges més interessant, coherent i rigorós que ha donat la cultura dels Països Catalans, amb una carrera professional excel·lent que l’avala. Sempre és enriquidor escoltar i llegir el que Raimon ens vulgui dir i, modestament, donar-li les gràcies per compartir-ho.
