Paisatge sentimental. El principi d’Arquímedes


 


Todo cuerpo sumergido en el agua experimenta un empuje vertical hacia arriba igual al peso del líquido desalojado

 Sí, en castellà, perquè ho vaig aprendre així. Tot l’ensenyament bàsic i gran part del batxillerat els vaig cursar en castellà i així ha quedat gravat a la meva memòria.

 En l’actualitat està absolutament desprestigiada la pràctica memorialística en l’ensenyament, allò que en català en diem «aprendre de cor» alguna cosa. Recordo, com si fos ahir, el meu astorament un dia que rentava els plats a casa dels pares i submergint un bol a l’aigua... de sobte la llum, això és el principi d’Arquímedes! I mira que era fàcil!

 En aquest cas n’hi havia prou amb una simple acció, la imatge congelada del bol submergint-se i l’aigua pujant per les vores de la pica resulta tan evident i tan gràfica que certament et fa dubtar de les capacitats pedagògiques que pogués tenir aquell vell professor de física.

Però les paraules ―ben guardades a un racó de la memòria— van trobar el seu camí i van assolir la comprensió quan la ment va ser capaç de relacionar i associar fet i paraules. La ment es capriciosa.

 És fàcil reivindicar un ensenyament experimental, avui tot s’ha d’experimentar, però qui diu quan i com necessita cada infant viure l’experiència?

 D’altra banda, si el principi d’Arquímedes era per mi ben incomprensible fins que vaig ser capaç de donar-li sentit, també ho era el poema que recitàvem a cor a classe de llengua. En aquest cas, però, és curiós que no ens sap tant de greu. La comprensió va arribar sola, poquet a poquet, i el Romance del conde Olinos roman allà mateix junt al principi d’Arquímedes, tot barrejat i tot en ordre, la vida s’ha encarregat d’atorgar a cadascú el seu lloc.

 


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores