Literatura catalana i truculència
Sense adonar-nos, progressivament ha anat calant en la societat una “moda” que necessita ostentar sobre la intensitat de les experiències viscudes que més aviat ens alerta sobre la manca d’experiències reals. El fet arriba també al llenguatge i a la literatura. Les conseqüències són, per exemple, la connotació i el mal ús de les paraules convertint mots com “brutal” en un adjectiu positiu, en una mena de recurs artificial per demostrar que l’experiència paga la pena, que promet una injecció de sentiments de la qual sembla que anem molt mancats i, és clar, es per de vista que brutal és “brutalitat” gairebé un mot que només hauríem d’aplicar a fets o persones on predomina la malignitat.
En literatura, però, es tradueix en la intromissió de la truculència narrativa, quants més crims millor, quanta més sang millor. Quanta més violència física o verbal trobem en una novel·la, més bona és, més ens puja l’adrenalina, més ens fa “sentir”, i no em refereixo a novel·la de gènere. En poesia la moda es tradueix en el que han anomenat com a “cop de puny directe a l’estómac”, com si allò que indica l’expressió per ella mateixa no fos prou desagradable, encara que una altra vegada l’expressió promet alguna cosa bona que no et pots deixar perdre. Els títols dels poemaris ja són prou indicatius, només cal anar a tafanejar els taulells de les llibreries, la secció de poesia sembla la secció de “successos” d’aquell famós setmanari, “El caso”.
Tal vegada la brutalitat (ara sí) de la societat en la qual vivim, encendre la televisió o llegir un diari (els que encara ho fem), ens ha immunitzat contra la violència i les atrocitats, si et tornes de suro ―com diria la Colometa― et sents mancat i frustrat, però consumir “brutalitat literària” injustificada no ens tornarà la capacitat de sentiment, més aviat provocarà una distròfia que empitjorarà el problema.
De moment resto a l’espera que la moda passi quan més aviat millor pel bé de la literatura.
