I encara una vindicació de "Els mallorquins" de Josep Melià

 


Em moro de ganes d’anar a Mallorca, però me n’estic. Els ulls em guspiregen amb les fotografies que pengen els amics a les xarxes, però no hi aniré. Ara que molts investigadors es miren els papers des de casa, a través de la pantalla de l’ordinador, jo reconec que no canvio per res l’experiència intensa d’obrir un calaix ple de papers d’una calaixera centenària en un dels casalots dels carrers que duen a la Murada de Palma. D’obrir una caixa plena de correspondència en una casa sollerica, una casa vella amb un pati de tarongers que mira cap a l’estació del ferrocarril de Sóller i saluda la Serra de Tramuntana. Cartes que no havia llegit ningú més fins al moment, llevat de l’emissor i el receptor de la missiva, i ja feia un munt d’anys. De passejar-me amb un volum antic i pesant del “Sóller” sota el braç pels carrers adjacents a Sa Copisteria de vora Santa Eulàlia. De deixar-me caure pels desapareguts cursos d’estiu de l’Estudi General Lul·lià, on sempre hi podies trobar personatges tan interessants com el doctor David Romano o el doctor Badia i Margarit, a banda, és clar, dels teus congèneres lletraferits. Era un punt de trobada imprescindible per a l’intercanvi entre catalans i mallorquins que avui troba a faltar Llorenç Capellà.  

Però, a banda de la mandra estival, que em fa reviure amb la mateixa emoció els records privats, voldria fer una vindicació d’un llibre i d’un personatge; Els Mallorquins de Josep Melià. El llibre, perquè ha estat essencial en el meu aprenentatge i en l’aprofundiment de la cultura mallorquina —i em consta que no sóc una excepció―, perquè és un llibre fonamental que ens cal revisitar a alguns, altres encara n’han de fer la descoberta. I el personatge perquè, com ja l’hi deia Montserrat Roig en aquella entrevista de Personatges de 1978 (TVE), era un home que trencava esquemes, tots els que neixen de la desviació de les prevencions, els tòpics, els prejudicis i, en definitiva, de la desinformació. El llibre de Melià s’acosta a la realitat illenca amb la sensibilitat de l’humanista que està preocupat pel territori en tots els seus vessants, des de la contemplació del factor humà i la seva història com alguna cosa més que una successió de fets inconnexos al llarg del temps. Preocupant-se pel factor social, l’economia, la política i la cultura. La terra, el paisatge, el configurem les persones, i res del que fem no n’és aliè. I això és tant cert com demostra la ferida oberta per la brutalitat de la gestió turística actual. En Melià patia i alertava de la possibilitat de ferir la pluralitat illenca si no s’era capaç de fer-ne una gestió de la personalitat global que assumís les personalitats individuals de les illes, respectant les diferències. També alertava dels perills de la marginalitat històrica, del centralisme, d’un cert anticatalanisme mallorquí i de la possibilitat de desmallorquinització de Mallorca si el progrés convertia els mallorquins en una classe ociosa més, seguint la teoria de Delfí Dalmau. I, molt agut des d’un punt de vista actual, també prevenia d’un perill real de desequilibri territorial entre la Ciutat i els pobles de Mallorca. I ha quedat més que demostrat que el pes de les ciutats en la cultura del segle XX i XXI és fonamental i fins podríem començar a considerar-lo com a excessiu.

La timidesa de joventut i un excés de modèstia em van impedir de conèixer Melià. Vaig viure un mes de juliol en la mateixa finca que ell. Segur que el vaig molestar amb les meves interminables sessions musicals de Maria del Mar Bonet els horabaixes calorosos de juliol, a Palma. Però mai vaig gosar trucar la seva porta per presentar-me i explicar-li les meves investigacions, i quan ja no hi era li vaig dedicar un dels meus treballs sobre Joan Estelrich, amb la recança de no haver-lo conegut. Avui encara rellegeixo el volum de Pensament de la seva obra completa, i declaro haver llegit Els Mallorquins quan no era capaç d’entendre ben bé l’abast del que significava i que, molts anys després, encara el rellegeixo, i em meravella la lucidesa del personatge i la importància de la seva obra que recomano fermament de llegir i de recordar.


Personatges, Josep Melià entrevistat per Montserrat Roig. Visionar

 1 juny 1978. 41.58 min.

 



Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores