Perquè ens perdem en els processos i els protocols
Assisteixo astorada a la complicació creixent de l’administració pública i l’única cosa que se m’acut és que em vull baixar d’aquest tren. L’administració pública s’havia de millorar, sí, indubtablement, però no passant per damunt de les persones. Perquè l’atenció a les persones és justament el seu objectiu i de vegades ens perdem en els processos i els protocols i no veiem els ciutadans.
La idea era bona, una administració informatitzada havia de ser més ràpida, més eficient, més sostenible, més igualitària, més... no sé què. Però el triple salt mortal que ha implicat la informatització de l’administració i la modernització ens ha esclatat a la cara. Ni el ciutadà, ni els funcionaris, ni els polítics no estaven preparats per al canvi, el resultat n’és l’evidència. Hem arribat a un cul de sac que només es resoldrà posant el fre, atenent les mancances prèvies i esmenant el procés allà on calgui.
Els ciutadans se senten desatesos. Molt sovint la resposta és: “descarregui’s un aplicatiu i demani cita prèvia”, “Per fer el tràmit necessita instal·lar-se l’autofirma, emprar el sistema vàlid o tenir un certificat electrònic.” I el sistema es torna pervers per afegidura quan el ciutadà demana on s’ha de queixar i el funcionari l’adreça a la mateixa Seu electrònica amb què topa una i altra vegada i no se’n surt.
Fa quatre anys que es va implantar l’obligatorietat que l’administració s’havia de relacionar amb el ciutadà de manera telemàtica. Ara ja hi som i no funciona, o millor dit funciona només per als que saben d’informàtica i aplicatius. Ningú no ha format el ciutadà per a aquestes noves necessitats. Hi ha una franja d’edat amb milers de persones que no van fer el salt de la màquina d’escriure a l’ordinador. Una altra franja encara més extensa que conviu amb l’ordinador però que no se’n surt amb complicacions excessives. Fins i tot els joves s’entrabanquen amb l’administració electrònica.
Els funcionaris tampoc no han estat formats per al canvi de l’administració i, a la manca de recursos fruit de molts anys de restriccions, se suma la complexitat d’un sistema que els fa fugir com més lluny millor de l’atenció al públic. Perquè el públic ni s’imagina el sistema sofisticat de tortura en què s’han convertit els programes de gestió i els aplicatius informàtics amb què treballen els funcionaris. En la majoria dels casos l’esperit de servei hi és (de mantes i inútils en la mateixa proporció que a qualsevol altra feina, però tampoc més), però se’ls cau la cara de vergonya davant la resposta que han de donar al ciutadà perquè el sistema no funciona.
Per adobar-ho els polítics i els pensadors de l’administració pública s’embranquen en llargs i interminables processos de garantia interna de qualitat, plans d’igualtat, protocols de funcionament d’emergències, plans estratègics, plans mediambientals, plans de mobilitat, plans de... i en molts casos es queden a mitges perquè les legislatures no basten (quatre anys és massa poc), perquè les batusses polítiques ho impedeixen, perquè destruir el que s’ha construït en molts anys és molt fàcil, i això malauradament és cert, o simplement perquè manquen recursos humans i materials i no s’arriba. S’han de tenir plans, protocols i tots els processos que calgui, però la implantació del sistema no pot passar per damunt de les persones. A hores d’ara el descontentament de la ciutadania és generalitzat i la majoria dels funcionaris se sumarien de bon grat a una protesta enèrgica, la setmana vinent seran els ensenyants, no caiguem en la temptació fàcil de criminalitzar-los, perquè és així com el sistema es perpetua, dividint-nos i enfrontant-nos.