Atzavara


 

Enfonsada al seient del darrera del cotxe, no tant com per no arribar a veure el paisatge des de la finestra, aquella mena de seqüència de muntanyes que semblaven els dits de la mà d’un gegant, les llumetes de les cases quan, encara de matinada, encetàvem el viatge cap a Cartagena, sense autopistes, sense peatges. Aturant-se a l’ombra d’un garrover per fer la pausa de l’esmorzar i a recer dels tarongers quan passat València feien la segona pausa per al dinar. El simca mil vermell que feia les delícies de tots veïns, que s’havien escarrassat per tenir un sis-cents, trigava gairebé tot un dia en arribar. Quan passat Alacant es començaven a veure les salines s’eixorivia de l’avorriment i la mandra que l’havia enfonsat, ara sí, fins al fons més negre del seient. Les salines! Ja eren a la vora. Malgrat que en realitat faltaven ben bé un parell d’horetes. En qualsevol cas, eren més a prop de l’objectiu.

El trajecte havia estat prou variat i la retina havia quedat impregnada d’una pel·lícula que es projectava cap a l’interior i que trigaria dies en aparcar en algun racó amagat del cervell. Pi blanc, pi roig, baladre, taronger, llimoner, margalló, garrover, i en les zones més escarpades tapereres i una mena d’espàrrec gegant que trigaria molts anys a saber que té el nom exòtic i sonor d’atzavara. No tenia l’edat reglamentària per llegir Pere Calders. Per això, sempre que veu una atzavara el cor li pega un bot i dibuixa un somrís, encara que com aquesta estigui escapçada per la punta dels somnis, sense poder mirar el cel, condemnada a mirar cap a terra i fer-li la punyeta al pi de Formentor.


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores