El món cap per avall
La caminada és llarga i silenciosa, una peregrinació muda on només compten els sons que ens regalen petites bestioles, ocells, alguna branca que cau de les immenses fagedes centenàries. La humitat matinera es transforma poc a poc en una pesada suor que regalima esquenes avall, entre l’esquena i la samarreta ofegada per la motxilla. No hi ha destí, no hi ha meta, el final el decideixen les cames cansades. Fugim de la ciutat desballestada, sense teatre ni cine ni sales d’exposicions. Fugim de la ciutat més silenciosa que hem conegut, sense riures, sense xiscles estridents ni el soroll del trànsit incessant encastat a les artèries. Temps per pensar amb llibertat i sense mascareta, símbol indecent del desastre. Però anem on anem, per poc que mirem veurem que el món també ens mostra, estentòriament, la imatge del món cap per avall.