Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2022

Sobre literatura i paisatge interior

Imatge
  Hi ha paisatges d’hivern que reconforten, pots arribar a sentir que et reconcilien amb el fred per gèlid que sigui, en canvi hi ha llibres que t’allunyen de la lectura sense que ho vulguis. La poesia no és obrir-se els budells davant dels lectors, encara que darrerament aquesta moda faci furor. En diuen “el cop de puny a l’estómac”, tot han de ser cops de puny a l’estómac, tot ha de ser “brutal”, i diria que s’ha perdut l’origen del mot, que no és altre que brutalitat . La literatura és alguna cosa més que teràpia o exhibicionisme impúdic. Que el paisatge interior esdevingui literatura depèn de la mestria i l’elegància de l’autor. Potser sí que cal una “serra d’or” per retallar versos magistrals, però de vegades l’honestedat davant del paper ens estalviaria unes quantes pífies i expansions personals injustificades.

"El país de l'altra riba" de maite Salord

Imatge
  « Tants d’anys i tot continua aquí. No és possible fugir de la vida. De la que et toca en una rifa en què ni tan sols saps que hi participes. Penses que has après a controlar-la i, de cop, et tornes a trobar dins un espiral que et fa anar i venir i et colpeja contra el temps i contra el mal » Maite Salord, El país de l’altra riba.   Els personatges com en Daniel Gold conformen aquella ratlla prima i invisible que estableix la diferència entre la literatura d’entreteniment i la literatura amb majúscules, la que ens fa créixer, la que ens interroga, la que ens remou per dins i ens ajuda a trobar respostes o a entendre i acceptar que ―com en Daniel Gold— no les trobarem perquè no hi són. Potser és això el que ens ensenya la novel·la de Maite Salord, que la vida de les persones és part de la història encara que no vulguin prendre partit de la manera com ho fa en Michel Bisset, perquè la història ens acaba atrapant i l’haurem de patir tant si prenem partit com si no.   La hi...