Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2024

Sobre llegats, arxius personals i institucions públiques

Imatge
        Avui llegeixo a un diari que hi ha certa preocupació per la fuga d’arxius fora del territori. Llegats de grans escriptors, fotògrafs (com va ser el cas d’Agustí Centelles) i altres artistes marxen a Madrid, a recer del Ministerio de Cultura, o pitjor encara, a universitats estrangeres. En concret es parla dels casos de Gil de Biedma, Anna Maria i Terenci Moix, i Ana Ma Matute, els papers personals dels quals estan dipositats en un magatzem de Cervera (solució de l’Agencia Balcells) perquè els hereus veien com se’ls omplien les cases de caixes sense classificar... En fi... deuen estar millor a un magatzem de Cervera que a l’Arxiu Nacional de Catalunya o a la Biblioteca de Catalunya! L’article passa de puntetes sobre el problema real, i és que els hereus i les agències literàries no estan disposats a deixar anar els llegats sense rebre a canvi una suma substanciosa de diners que les institucions públiques catalanes no tenen. Què més voldríem! Els pressupo...

"Sara i Jeremies", història, narrativa i tresor lingüístic

Imatge
         He volat fins al Japó amb la relectura de Sara i Jeremies de Sebastià Alzamora. Una novel·la potent, atractiva, suficientment addictiva per suportar el llarg viatge d’avió sense adonar-se. És un encert que Edicions 62 recuperi en format de butxaca les novel·les que no han de desaparèixer del panorama literari, les que han de romandre com a obres essencials i que han marcat un moment de la nostra història literària.      Sara i Jeremies és una història dura, de proporcions bíbliques, escruixidora per moments, on el lector comparteix el patiment dels personatges, la vida de les persones a mercè del temps que els ha tocat de viure, les conseqüències de la guerra que sempre fa aflorar el pitjor de la raça humana, la maldat duta al límit en la personificació d’un cacic feixista capaç de malmetre tot el que l’envolta i de capgirar la vida dels altres escampant desgràcia i dolor per allà on passa. Però Sara i Jeremies ens recorda també un...

El temps habitat de Maite Salord, la memòria reflexiva

Imatge
                                                            L’Àngela, la protagonista de El temps habitat de Maite Salord, diu que no sap que n’ha de fer “dels anys que se’m desfan als dits”. Per cercar respostes a tot allò que no ha pogut entendre s’acosta al seu paradís perdut, els espais familiars de la seva infantesa, un dia qualsevol a les cinc del matí, segurament després d'una nit en blanc donant-hi voltes i més voltes a un rau-rau que la remou per dins. Des de la matinada fins a les nou del vespre farà un recorregut intens a través del seu temps, com un monòleg intern que alhora deixa veure una pantalla que emergeix i projecta els records viscuts. Sempre, però, conscient del paper que la memòria juga en el nostre passat, sense acabar de saber cert si el record és real o és una projecció subjectiva d...

La Fundació Josep Pla

Imatge
         Des de l’any 1973, per voluntat de l’escriptor, existeix a Palafrugell una fundació que du el seu nom. La Fundació Josep Pla vetlla per l’obra literària i la memòria de l’escriptor, en fa divulgació però també en té la custòdia: la conserva, col·labora en l’estudi, la dinamitza, ens la fa present una i altra vegada, ens mostra els matisos, ens ajuda en la seva comprensió. I tot plegat perquè n’entenguem la importància, perquè l’estimem com a pròpia perquè és nostra.        Vaig conèixer la Fundació l’any del centenari de l’escriptor, i des del 2005 en què es va crear Espais Escrits Xarxa del Patrimoni Literari Català -associació de la qual en forma part la Fundació Josep Pla i que contribueix a la visibilitat de tots els seus associats-, no he perdut el costum de revisitar-la sempre que en tinc l’ocasió. Tinc una especial predilecció pels retrats literaris que Pla fa dels seus contemporanis, són només una mostra de l’extensís...

L'esperit intangible i generós de Gerard Sala

Imatge
  Si penso en Gerard Sala el primer que em ve a la ment és el blauet. Un blau que inunda la seva pintura i que remet al seu origen mediterrani, del qual n’estava molt orgullós. Però sobretot, si penso en Gerard Sala em recorre una energia càlida que és la que desprenia ell quan empatitzava amb els altres i estimava les persones que tenia al davant. Des que em vaig mudar de pis he perdut el costum de guardar les agendes en acabar l’any, ja se sap, en cada bugada es perd un llençol. Ara no puc recordar l’any exacte de la trobada, però diria que va ser el 2010 que amb en Jaume Radigales vam anar un dissabte a visitar en Gerard i la Rosa i gaudir de la seva hospitalitat. La visita al taller de Sant Joan de les Abadesses, els dinars excel·lents que prepara la Rosa... En Gerard i en Jaume no es coneixien gaire, però de vegades, quan entens que dues persones estan destinades a conèixer-se és gairebé una obligació provocar la trobada. La conversa va fluir ràpidament entre els dos; no...

Exili i paradís perdut

Imatge
       Aquest estiu en què els nadius s’han revelat contra el model turístic i els diaris i les xarxes van plens d’accions contra la massificació ens preguntem: com és aquest sentiment de pèrdua que experimenta la població davant la desaparició del seu paisatge?      El buit i la desorientació que provoca la pèrdua del medi és en certa manera el sentiment de l’exili, d’aquell que es veu forçat a marxar per causes alienes a la seva voluntat.      Després de malmetre el paisatge, físicament, amb la construcció descontrolada i la contaminació (de l’aire, lúmínica i acústica), una forma més pervesa encara ens commnina a abandonar els nostres paisatges.      Literalment, la masificació suposa una pèrdua de l’espai que passa a ser envait per una massa informe de gent que ocupa el teu lloc i et va reduint l’espai fins fer-te fora. La imatge física en el cas d’una illa és encara més impactant, el nadiu va fent passes enrere f...

Raimon o la dignitat

Imatge
    He llegit recentment el dietari de Raimon, Personal i intransferible (2023) on l’autor aboca les vivències durant els anys 1982 i 1983. És una època en què Raimon estava immers en les composicions musicals per als poemes dels clàssics valencians (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Timoneda, Roís de Corella), i també d’alguna de les seves millors cançons. L’autor es mostra preocupat per fer entendre el seu ofici als profans ―fins i tot als de propi gremi, que anaven una mica perduts—, per la qualitat del so, per la seva capacitat dramàtica, saber-se situar a l’escenari amb les mans buides, desprotegit de la guitarra, per trobar els llocs adients per comunicar les cançons i fer els recitals, en definitiva, intentant imprimir rigor i dignitat a la professió. El relat dels dies personals i familiars, també les descripcions dels seus paisatges, s’encavalquen amb la professió de cantant en un país que s’estrenava en allò que abans en dèiem “llibertats”, en situacions realme...