Sobre llegats, arxius personals i institucions públiques


 

 


 

 Avui llegeixo a un diari que hi ha certa preocupació per la fuga d’arxius fora del territori. Llegats de grans escriptors, fotògrafs (com va ser el cas d’Agustí Centelles) i altres artistes marxen a Madrid, a recer del Ministerio de Cultura, o pitjor encara, a universitats estrangeres.

En concret es parla dels casos de Gil de Biedma, Anna Maria i Terenci Moix, i Ana Ma Matute, els papers personals dels quals estan dipositats en un magatzem de Cervera (solució de l’Agencia Balcells) perquè els hereus veien com se’ls omplien les cases de caixes sense classificar... En fi... deuen estar millor a un magatzem de Cervera que a l’Arxiu Nacional de Catalunya o a la Biblioteca de Catalunya!

L’article passa de puntetes sobre el problema real, i és que els hereus i les agències literàries no estan disposats a deixar anar els llegats sense rebre a canvi una suma substanciosa de diners que les institucions públiques catalanes no tenen. Què més voldríem!

Els pressupostos de les universitats catalanes, de la Biblioteca Nacional i de l’Arxiu Nacional no permeten ni tan sols plantejar-se la pugna per aconseguir aquests arxius, basta recordar el cas Centelles, 700.000 euros!

Conec molts casos d’arxius personals que després d’un llarg peregrinatge per locals diversos i d’anar-se malmetent lentament acaben donats a institucions públiques,  en els millors dels casos; en d’altres t'acabes trobant la documentació dispersa, venuda per internet. De vegades el que fan els hereus no és altra cosa que especular amb la memòria dels seus avantpassats prescindint de l’obra literària, pictòrica, fotogràfica... i no sempre els surt bé.

Els escriptors tenen gran part de responsabilitat sobre el futur dels seus arxius, ells han d’imposar la seva voluntat, és un tema que cal deixar lligat i negociar directament amb les institucions, és la feina de tota una vida i cal deixar resolt el tema del llegat. Els familiars i les agències literàries no són sempre els més indicats per valorar el futur dels arxius.

La millor opció, sense cap mena de dubte, són institucions públiques que garanteixin la conservació, catalogació i classificació dels fons, i la posada a disposició dels investigadors. No és aquesta finalitat darrera dels papers dels nostres escriptors, que ens interessem, els estudiem i en fem divulgació?

D’altra banda, ja és ben hora que des de les institucions es plantegi un projecte i una estratègia clara i transparent (sense competències absurdes entre centres) que estableixi què hi ha d’anar a cada centre i per què. 

Hauria d’estar molt clar, no?

 



Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores