Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2022

Paisatges de després d’una guerra

Imatge
  Els confesso que gairebé totes les fotografies d’aquest blog són meves. I avui no trobava cap fins que he anat a parar a la carpeta del viatge a Aliano i Matera, allà vaig fotografiar aquest esplèndid dibuix de Carlo Levi que retrata a la perfecció la fam a la cara dels habitants d’una regió del sud d’Itàlia, durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial. Generalment ens admirem davant la capacitat creadora de l’ésser humà, però avui cal que ens preguntem fins on arriba la capacitat destructiva i l’estupidesa humana. Quantes guerres necessita la humanitat per entendre que no duen enlloc i que el paisatge de després d’una guerra és el paisatge més desolador possible, l’erm, la buidor, el dolor, la rancúnia i l’odi. Dimarts explicava a uns alumnes de primer de batxillerat la lliçó de l ’Antígona de Salvador Espriu i, lamentablement, dos dies després es lleven amb la notícia d’una nova guerra molt a prop de casa. A partir d’ara tindran temps d’observar, encara que sigui a tr...

La renglera del verd

Imatge
  Reconec la renglera del verd llaurat perquè deu estar inscrita en els gens, és una força atàvica que em mena al record, l’aljub blanc de calç, als cavallons per on corria l’aigua amb alegria en els estius secs i calms de la infantesa. Esquitxar d’aigua la vorera del portal de casa i escombrar la pols del dia anterior, anar a cercar la llet amb la lletera, entrar al galliner a prendre els ous a les gallines, emblanquinar el pati immaculat de l’àvia, esperar impacient la una del migdia per veure passar el tren del correu i comptar els vagons, jugar en silenci mentre els grans fan la sesta, esperar amb ànsia que baixi el sol per sortir al portal a prendre la fresca. Vida antiga, marcada per la roda del temps , amb els peus plantats a la terra i els ulls mirant cap al cel. Quan ens vam allunyar de la terra vam perdre també una part del nostre present.

Paisatge sentimental. El principi d’Arquímedes

Imatge
  Todo cuerpo sumergido en el agua experimenta un empuje vertical hacia arriba igual al peso del líquido desalojado   Sí, en castellà, perquè ho vaig aprendre així. Tot l’ensenyament bàsic i gran part del batxillerat els vaig cursar en castellà i així ha quedat gravat a la meva memòria.   En l’actualitat està absolutament desprestigiada la pràctica memorialística en l’ensenyament, allò que en català en diem «aprendre de cor» alguna cosa. Recordo, com si fos ahir, el meu astorament un dia que rentava els plats a casa dels pares i submergint un bol a l’aigua... de sobte la llum, això és el principi d’Arquímedes! I mira que era fàcil!   En aquest cas n’hi havia prou amb una simple acció, la imatge congelada del bol submergint-se i l’aigua pujant per les vores de la pica resulta tan evident i tan gràfica que certament et fa dubtar de les capacitats pedagògiques que pogués tenir aquell vell professor de física. Però les paraules ― ben guardades a un racó de la mem...

"Oliva trencada" i Maria Antònia Salvà

Imatge
  De vegades pots arribar a pensar que sí que existeixen els miracles. Però un miracle no és altra cosa que un desig realitzat. I el desig es torna tangible quan la passió reverteix tots els condicionants possibles i contra tot i contra tothom assoleix el que es proposava. Si voleu un exemple clar, el disc que acaba de publicar el grup mallorquí Oliva trencada amb poemes de Maria Antònia Salvà, Cel d’horabaixa. És el segon disc que publiquen amb l’obra poètica d’una poeta clàssica que va fer del paisatge de la plana de Mallorca el seu paisatge íntim i personal. Un paisatge que passa pel seu filtre personal i des del seu sentir és retornat al seu poble, gravat blanc sobre negre perquè perduri en la memòria col·lectiva. Salvà pressentia vivament la desaparició d’aquell món que tan l’admirava i transmetre’l a les generacions futures va ser la seva comesa, esdevenir baula. El disc d’ Oliva trencada es presenta en forma de llibre-disc, amb unes il·lustracions precioses de dues nines d...