La renglera del verd
Reconec la renglera del verd llaurat perquè deu estar inscrita en els gens, és una força atàvica que em mena al record, l’aljub blanc de calç, als cavallons per on corria l’aigua amb alegria en els estius secs i calms de la infantesa. Esquitxar d’aigua la vorera del portal de casa i escombrar la pols del dia anterior, anar a cercar la llet amb la lletera, entrar al galliner a prendre els ous a les gallines, emblanquinar el pati immaculat de l’àvia, esperar impacient la una del migdia per veure passar el tren del correu i comptar els vagons, jugar en silenci mentre els grans fan la sesta, esperar amb ànsia que baixi el sol per sortir al portal a prendre la fresca. Vida antiga, marcada per la roda del temps, amb els peus plantats a la terra i els ulls mirant cap al cel. Quan ens vam allunyar de la terra vam perdre també una part del nostre present.
