Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2021

Una vegada més "Crist es va aturar a Éboli"

Imatge
  Quan el regim feixista italià va confinar Carlo Levi (1935) a Aliano ens va fer un favor immens, perquè els seus quadres son un testimoni ineluctable de la misèria i la indignitat amb què aquell règim i els seus antecessors havien tractat les terres meridionals del sud d’Itàlia — podríem llegir aquí el nom de qualsevol poble petit del Pallars o de les Hurdes, tant se val — . La profunditat de la mirada de la fam en les cares dels pagesos pintats per Levi és tan ancestral com la terra mateixa. Llegint la seva novel·la Crist es va aturar a Èboli , reeditada recentment per L’Avenç, em vénen al cap aquells ulls vistos als quadres de Levi, a la pinacoteca que du el seu nom al vell llogaret d’Aliano.   Aliano és un poble perdut on encara és difícil d’arribar avui en dia, però el record de Levi hi ha perdurat, allà han volgut honrar la memòria d’aquell metge i pintor confinat a un cul de món, allà on Crist va perdre l’espardenya, allà on la fam i la resignació des pobres conviu ...

Les ruïnes

Imatge
  Les maletes s’arrengleren als prestatges superiors, 55 x 35 x 22 centímetres. La vida es comprimeix en forma de cub amb rodes i en un continu pujar i baixar es passeja per estacions, trens, vaixells, avions i carrers de ciutats llunyanes. En cada nova ciutat deixem un pensament nou, caçat al vol de les primeres impressions, de manera in franganti descobrim que el viatge ens remou per dins i sostreu allò més amagat, alguna cosa que guardàvem amb zel. Però també sabem que no és un sentiment nou ni res d’original, Joachim du Bellay ens ho va explicat a Les antiquités de Rome (1558),  Goethe en el seu Viatge a Itàlia (1816) i Andrée Bruiguère de Gorgot en les seves Dans les ruïnes d’Ampúries (1918), aquí, molt més a prop, la llista seria interminable. Les ruïnes de civilitzacions anteriors exerceixen una atracció poderosa, el misteri d’allò no viscut i celebrat enllà dels segles, el reconeixement de la saviesa que perdura, la civilització.  

A contracorrent (més sobre identitats perdudes)

Imatge
  He estat uns dies a Madrid i he vist una ciutat esplèndida, molt neta, amb una vitalitat cultural envejable, amb els teatres, les exposicions i els museus plens de joves i el que més m’ha impactat, una cua de quilòmetre per entrar a la Feria del Libro, on munts de joves seien a terra conversant mentre esperaven pacients els seu torn per entrar a remenar llibres. No faré cap comparació perquè em fa mal. Sí que vull constatar que fa molt de temps que no trepitjo el MACBA ni el CCCB, i no els ignoro, estic al dia del que es fa. També fa anys que no tinc cap abonament del Lliure, del TNC, del Palau o del Liceu. Per dir veritat, en tinc, d’abonaments, però d’aquells “falsos” de quatre entrades que et permeten agafar-ne dues d’iguals, és a dir, veig un parell d’espectacles, com a molt tres, de tota la temporada. Vaig espipellant per aquí i per allà, en teatres, biblioteques, museus, sales d’exposicions... Em quedo només amb allò que m’interessa de debò.   Quant a les llibrerie...

La llum de València

Imatge
No descobreixo res si dic que València té una llum ben particular, Sorolla ja ho sabia, es pot veure en una exposició interessantíssima al Museu de Belles Arts de València, L’Inici de la pintura moderna a Espanya: Sorolla i el seu temps. La llum de “la platja de Sorolla” et queda gravada a la retina, enlluerna, és com un miratge perdurable que arrenca somriures embadalits en hores d’informes burocràtics. Llum i color que s’estén des del Cabanyal fins a la platja d’Alboraia. Hi ha pintors que sí que aconsegueixen reflectir el paisatge que capta la retina, el que les fotografies no aconsegueixen de retenir mai. Els pinzells de Sorolla hi posaren l’ànima.  

Te o cafè? Paisatges de l’endemà de la “festa”

Imatge
  De vegades no és fàcil triar. Hi ha eleccions perverses, fins i tot sinistres. En la vida quotidiana les eleccions estan sotmeses contínuament a les convencions socials, a normes essencials de convivència que t’obliguen a la renúncia de tu mateix. “És clar que sempre pots autorentar-te el cervell i arribar a la conclusió que estàs content de lo bon ciutadà que arribes a ser”, en algunes coses no hi ha blanc ni negre, ni possible decisió, acceptes o te’n vas cap a altres ravals. El paisatge desolador que mostren les ciutats l’endemà de les borratxeres col·lectives i les nits de gresca desfermada indiquen que les normes socials no són perpètues, i que tothom no hi està disposat a respectar-les. Què passaria si els ciutadans que no poden dormir, els que no volen passejar entre ampolles, vidres trencats i altres immundícies quan surten a cercar el diari de matinet, els que no volen haver de fer saltirons per evitar la merda de gos, els que no volen sentir la música perforadora de...

Notre Dame

Imatge
  La llum canvia lentament, au fur et à mesure. El temps es reflecteix en la línia de l’horitzó al vespre i al matí, perquè hi ha línies retallades que recreen el paisatge, formes capricioses, impressions de retina. No sabem fins on s’allargarà la posta ni a quina hora caldrà llevar-se per acompanyar el sol, però hi arribem a l’hora com un rellotge de mecanisme exacte. Hi ha pèrdues que no es poden explicar, però la seva atmosfera ho impregna tot, flueix en els espais que van ser habitats i ens acompanya sempre. El foc no ho crema tot.

Badalona és una grua

Imatge
  Sense moure’m de casa, només sortint al balcó, sense allunyar gaire la vista veig quatre grues. Fa anys que la pressió urbanística es deixa notar a Badalona, sobretot des que els preus dels lloguers i dels edificis de compra ha pujat desorbitadament a Barcelona, la proximitat — tant d’agrair i tant estimulant per a algunes coses ― en aquest cas “ens mata”, com se sol dir. També hi va influir la urbanització desmesurada que s’ha fet de la zona del port, un port tan esperat com decebedor. El resultat ha estat, evidentment, que els preus són també desorbitats a Badalona i que ara mateix tenim grues per tota la ciutat, ja no és només a la zona del port. Les grues s’han escampat arreu i s’acosten de manera invasiva fins al centre de la ciutat. Les cases antigues cauen de velles, no tenen hereus que les restaurin i són presa dels bancs i de les constructores que aixequen edificis, el més alt possible, fins allà on la llei els ho permeti. Els hereus de les cases velles no tenen altre r...

Haití, la maleïda

Imatge
  Llegia els Diaris Haitians (2020) de Rita Pijoan mentre, una vegada més, la desgràcia cau pesant sobre l’illa caribenya. De vegades les estadístiques fallen: quants cops d’estat, quants terratrèmols, quants huracans, tifons i malvestats meteorològiques? Quant pot arribar a suportar la població d’un país?   Aquests diaris, ben escrits, íntims, a estones exòtics, et transporten a un món ple de referents occidentals ben contrastats pels esdeveniments i la cultura local. Però sobretot són uns diaris que marquen el tempo de l’escriptura com a temps vital i alhora una mateixa cosa, un mateix temps. L’escriptura és la vida i si no escric no visc, perquè l’escriptura és la consciència del meu jo en el món, del que passa al meu voltant i del que passa dins meu. La subjectivitat és certa i absoluta, l’autora no pretén altra cosa, però els fets històrics són innegables i per molt que la vivència és única i intransferible els diaris sempre tenen una part de document.   Javier Mar...

Síndrome del darrer dia

Imatge
  De cop i volta vols fer totes les coses que han quedat per fer en un mes, veure totes les persones que t’estimes i amb les quals no ha estat possible el retrobament, endreçar l’estudi, llegir tots els llibres que encara continuen al prestatge dels pendents i escriure tot el que s’ha quedat al tinter. És la síndrome del darrer dia, la reconec, és la mateixa de cada any. A la tristesa per la pèrdua de la llibertat se suma una realitat pesant i concreta, el temps no s’estira com el xiclet dels primers estius, explota com les bolles que ja no saps bufar perquè ja no ets infant. El consol hi és sempre en el paisatge, les imatges han quedat gravades a la retina i el carret de la ment les passa una i altra vegada i somrius, i la pau inunda la certesa que vindrà un altre estiu i un altre per descobrir nous paisatges, per altres retrobaments, per llegir més llibres pendents, encara que sospites que les paraules continuaran atrapades al fons de la gola, sense pujar, sense escriure-les.

La seducció del far

Imatge
  Tots els fars tenen alguna cosa en comú, per molt que sempre esperem veure’n un de concret, retornar al nostre far . De dia són grans siluetes retallades en l’aire, s’alcen misterioses entre el blau, bastions gegants d’un passat gloriós que amb prou feines s’intueix. Guarden amb zel la dignitat dels qui se saben mereixedors d’un millor tracte, els avalen els serveis prestats, les innombrables vides salvades al mar enfurismat. I tanmateix de nit continuen sent imprescindibles per als mariners, i també per als passejants nocturns que vagaregen per les costes ― dins de mar o en terra ferma.   El pare de l’escriptora mallorquina Maria Verger i Ventayol (1992-1983) va ser el faroner del cap de Punta Nati, i sempre he pensat que si tens un pare faroner has de saber escriure històries i — per què no ― , saber traçar la línia lluminosa que et separa de tot allò que més desitges. Ella, però, no va reeixir. D’imaginació no n’hi faltava, però l’execució es va quedar sempre una mica...

La Manga

Imatge
Havia estat un immens paradís de dunes, una llengua llarga de terra àrida entre dos mars. Podies banyar-te al Mar Menor i caminar a penes uns centenars de metres per acabar la remullada a la Mediterrània, la mar major, la de les onades continues. Entre les dues mars salines i aiguamolls, un ecosistema únic, el de la llacuna salada més gran d’Europa. Per a nosaltres era la mar salada, la mar petita, la dels cavallets de mar i les cloïses, la de jugar i nedar hores interminables durant els estius al Mar de cristal , Islas Menores, Playa Honda, Los Alcázares..., el Mar menor era la platja natural de les gents de Cartagena, perquè l’avui esplèndida Cala Cortina rebia tots els vessaments de la refinaria de petroli i sempre que ens hi havíem banyat arribàvem a casa amb els peus plens de quitrà. Avui el Mar Menor no és més que una llacuna fètida i sobreexplotada, maltractada i humiliada, una mena de “Benidorm” en hores baixes, petit i decadent, a estones cutre . Ports esportius, immenses torr...

Elogi de la memòria

Imatge
  La memòria és un dels temes literaris universals i per excel·lència el que més ocupa el meu cap des de fa ben bé vuit anys. Una s’adona que la vida sense la memòria és el buit, el no res, que:    “ Si no puc mirar enrere  la vida se m’esborra en un gest com la pissarra de guix de les primeres lliçons.”   ( Record i memòria)   Penses en pares i avis, mares, àvies, tiets... i fas un alè perquè l’alzheimer no ha fet presència en la teva ascendència, almenys fins allà on arriba el teu escàs coneixement genealògic, no hi fa res que lleis que imperen en les herències genètiques no siguin matemàtiques, bé hi devia haver un primer cas, però l’autoengany és un recurs barat que tranquil·litza i que sempre tenim a mà per a ben dormir. Amb tot, un cuquet de neguit sempre hi és, què és una vida sense el record de les persones que t’hi acompanyen, sense el record de l’experiència viscuda, del sentiment, el goig, el dolor...sense el record del teu paisatge més ínt...

"Cul-de-sac" de Martí Noy Freixa, Pont del Petroli edicions, 2021

Imatge
  Martí Noy és poeta i arquitecte format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha publicat els poemaris Ella (premi Joan Teixidor d’Olot 2006), inclòs a El cos de lli (2007), Autoestop (premi Joan Llacuna de la ciutat d’Igualada 2007) (2008), D’ara endavant (premi J. M. López Picó de la Vila de Vallirana 2010) (2011), Les danses (2011), i aquest Cul-de-sac escrit entre l’estiu de 2014 i el setembre de 2019, en què el dona per acabat, un procés lent que acompanya el dol per la pèrdua de la mare, una pèrdua essencial en la vida de qualsevol persona. L’orfandat és un sentiment nou que s’experimenta de manera inevitable en condicions habituals quan la persona ja és madura, i no per això el sentiment d’estranyament és menor ni menys acusat, i aquí la necessitat de reflexió que suposa aquest Cul-de-sac. D’entrada hi ha elements comuns entre aquest Cul-de-sac i els llibres anteriors de Martí Noy, com l’estructura circular en quatre parts ben definides i amb un tí...