La seducció del far
Tots els fars tenen alguna cosa en comú, per molt que sempre esperem veure’n un de concret, retornar al nostre far. De dia són grans siluetes retallades en l’aire, s’alcen misterioses entre el blau, bastions gegants d’un passat gloriós que amb prou feines s’intueix. Guarden amb zel la dignitat dels qui se saben mereixedors d’un millor tracte, els avalen els serveis prestats, les innombrables vides salvades al mar enfurismat. I tanmateix de nit continuen sent imprescindibles per als mariners, i també per als passejants nocturns que vagaregen per les costes ―dins de mar o en terra ferma.
El pare de l’escriptora mallorquina Maria Verger i Ventayol (1992-1983) va ser el faroner del cap de Punta Nati, i sempre he pensat que si tens un pare faroner has de saber escriure històries i —per què no―, saber traçar la línia lluminosa que et separa de tot allò que més desitges. Ella, però, no va reeixir. D’imaginació no n’hi faltava, però l’execució es va quedar sempre una mica lluny del seus objectius. No hi ha destins absoluts, com no hi ha dues persones iguals ni tampoc dos fars iguals. Però sé cert que sempre hi ha un far, tothom en té un, lluny o a prop, que guaita silent i espera.
