Em moro de ganes d’anar a Mallorca, però me n’estic. Els ulls em guspiregen amb les fotografies que pengen els amics a les xarxes, però no hi aniré. Ara que molts investigadors es miren els papers des de casa, a través de la pantalla de l’ordinador, jo reconec que no canvio per res l’experiència intensa d’obrir un calaix ple de papers d’una calaixera centenària en un dels casalots dels carrers que duen a la Murada de Palma. D’obrir una caixa plena de correspondència en una casa sollerica, una casa vella amb un pati de tarongers que mira cap a l’estació del ferrocarril de Sóller i saluda la Serra de Tramuntana. Cartes que no havia llegit ningú més fins al moment, llevat de l’emissor i el receptor de la missiva, i ja feia un munt d’anys. De passejar-me amb un volum antic i pesant del “Sóller” sota el braç pels carrers adjacents a Sa Copisteria de vora Santa Eulàlia. De deixar-me caure pels desapareguts cursos d’estiu de l’Estudi General Lul·lià, on sempre hi podies trobar personatg...