Entrades

Per favor una reedició urgent de la "Carta abierta al macho ibérico"

Imatge
  Són dies difícils, complicats. Un ball d’imatges i d’informacions incessants ens passen davant dels ulls i ens perforen les oïdes. Tenim un final d’any trepidant on l’acceleració d’aquesta societat digital ens aboca un excés d’informació que no donem a l’abast a esporgar. Sí, esporgar: separar la part inservible de la part aprofitable. I tot sigui dit, una vegada esporgat ens queda ben poca cosa per aferrar-nos a l’esperança que això acabi més o menys bé. Tot just hem paït les castanyes i ja ens estan dient que és Nadal, perquè ara el Nadal comença quan polítics i comerciants decideixen que és el moment. I els únics valors que aportarà aquest suposat Nadal a les nostres vides són: la festa per la festa, menjar i comprar, posseir més, tenir tot el que tenen els altres, aquells que se suposa que són un model i que sovint són persones amb un nivell adquisitiu que no és ni serà mai a l’abast de tothom. Perquè ja se sap, ara tots som iguals, tothom pertany a una classe mitjana —que ...

El Refugi

Imatge
  El Refugi   Potser algun dia Badalona acabarà sent el reflex de la seva pluralitat, però és evident que no estem en aquest moment, perquè la “mala memòria” s’imposa entre nosaltres a marxes forçades. Una de les darreres coses que va fer el primer govern democràtic de Badalona, el de Màrius Díaz (PSUC), va ser recuperar el refugi antiaeri de la Plaça de la Vila, que va ser reconvertit en sala d’exposicions. Molt probablement l’any 1982 no era possible crear un espai de memòria històrica i obrir aquell refugi, encara que fos com a sala d’exposicions, ja era una provocació i feria sensibilitats en alguns sectors. Han anat passant els anys i “El Refugi” ha romàs en la nostra memòria com la sala d’exposicions que albergava l’anual Mostra de Pessebres, sobretot, i també altres exposicions diverses. Molts ciutadans només han baixat al refugi de la Plaça de la Vila convocats per la màgia nadalenca dels pessebristes, la paraula “refugi” era cosa del passat. Els successius can...

La Dolores

Imatge
  La Dolores és la gitana que ven flors al barri on jo vaig néixer, on vaig anar a escola, on vaig jugar pels carrers i hi he viscut molts d’anys, el Congrés. El barri pren el nom dels habitatges   d’obra social edificats com a “compromís de l’església” amb la classe treballadora arran del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona l’any 1952. Tots els blocs de pisos del barri no són pas d’aquella època i, en realitat, malgrat que ja no ho recorda gairebé ningú, és diu barri de Sant Anastasi, ho diu l’escut que llueix l’associació de veïns on el meu pare reivindicava escoles públiques, perquè no en teníem cap. És un barri molt petit, atrapat entre l’autopista i la via ràpida de Marquès de Mont-roig, entre Sant Roc, el Gorg, la Salut i La Mora. Fa deu anys que no hi visc però el visito molt sovint. La Dolores, que ja   te més de vuitanta anys —per això va amb caminador i, segurament, els nets l’ajuden a dur les flors fins a la seva “parada”—continua venent ...
Imatge
         Sortir del laberint, anar cap al far   Acabo de llegir un article col·lectiu a l’ Ara Balears que duu la signatura de persones que admiro i respecto: Mallorca, sortir del laberint (El canvi imprescindible del model productiu) . Estic subscrita a l’ ARA Balears perquè tinc la necessitat de prendre el pols a la vida de l’illa per vincles emocionals imperceptibles, però molt sòlids. La recerca és una addicció que deixa rastre. L’article està impulsat pels tres diaris més importants de Mallorca — ARA Balears, Última Hora, Diario de Mallorca —. El tema és candent i les veus que alerten sobre la urgència de revertir el desastre actual són nombroses i recurrents. És gairebé impossible trobar una edició de l’ ARA Balears en què un articulista o altra —Guillem López Casasnovas, Sebastià Alzamora, Cristina Ros, Sebastià Portell, Laia Malo— no en parlin d’aquesta urgència i de com està condicionant la vida dels illencs aquest model productiu basat...

Sobre llegats, arxius personals i institucions públiques

Imatge
        Avui llegeixo a un diari que hi ha certa preocupació per la fuga d’arxius fora del territori. Llegats de grans escriptors, fotògrafs (com va ser el cas d’Agustí Centelles) i altres artistes marxen a Madrid, a recer del Ministerio de Cultura, o pitjor encara, a universitats estrangeres. En concret es parla dels casos de Gil de Biedma, Anna Maria i Terenci Moix, i Ana Ma Matute, els papers personals dels quals estan dipositats en un magatzem de Cervera (solució de l’Agencia Balcells) perquè els hereus veien com se’ls omplien les cases de caixes sense classificar... En fi... deuen estar millor a un magatzem de Cervera que a l’Arxiu Nacional de Catalunya o a la Biblioteca de Catalunya! L’article passa de puntetes sobre el problema real, i és que els hereus i les agències literàries no estan disposats a deixar anar els llegats sense rebre a canvi una suma substanciosa de diners que les institucions públiques catalanes no tenen. Què més voldríem! Els pressupo...

"Sara i Jeremies", història, narrativa i tresor lingüístic

Imatge
         He volat fins al Japó amb la relectura de Sara i Jeremies de Sebastià Alzamora. Una novel·la potent, atractiva, suficientment addictiva per suportar el llarg viatge d’avió sense adonar-se. És un encert que Edicions 62 recuperi en format de butxaca les novel·les que no han de desaparèixer del panorama literari, les que han de romandre com a obres essencials i que han marcat un moment de la nostra història literària.      Sara i Jeremies és una història dura, de proporcions bíbliques, escruixidora per moments, on el lector comparteix el patiment dels personatges, la vida de les persones a mercè del temps que els ha tocat de viure, les conseqüències de la guerra que sempre fa aflorar el pitjor de la raça humana, la maldat duta al límit en la personificació d’un cacic feixista capaç de malmetre tot el que l’envolta i de capgirar la vida dels altres escampant desgràcia i dolor per allà on passa. Però Sara i Jeremies ens recorda també un...

El temps habitat de Maite Salord, la memòria reflexiva

Imatge
                                                            L’Àngela, la protagonista de El temps habitat de Maite Salord, diu que no sap que n’ha de fer “dels anys que se’m desfan als dits”. Per cercar respostes a tot allò que no ha pogut entendre s’acosta al seu paradís perdut, els espais familiars de la seva infantesa, un dia qualsevol a les cinc del matí, segurament després d'una nit en blanc donant-hi voltes i més voltes a un rau-rau que la remou per dins. Des de la matinada fins a les nou del vespre farà un recorregut intens a través del seu temps, com un monòleg intern que alhora deixa veure una pantalla que emergeix i projecta els records viscuts. Sempre, però, conscient del paper que la memòria juga en el nostre passat, sense acabar de saber cert si el record és real o és una projecció subjectiva d...