El temps habitat de Maite Salord, la memòria reflexiva

 

 
                                           

 

L’Àngela, la protagonista de El temps habitat de Maite Salord, diu que no sap que n’ha de fer “dels anys que se’m desfan als dits”. Per cercar respostes a tot allò que no ha pogut entendre s’acosta al seu paradís perdut, els espais familiars de la seva infantesa, un dia qualsevol a les cinc del matí, segurament després d'una nit en blanc donant-hi voltes i més voltes a un rau-rau que la remou per dins. Des de la matinada fins a les nou del vespre farà un recorregut intens a través del seu temps, com un monòleg intern que alhora deixa veure una pantalla que emergeix i projecta els records viscuts. Sempre, però, conscient del paper que la memòria juga en el nostre passat, sense acabar de saber cert si el record és real o és una projecció subjectiva dels fets i les experiències viscudes, la memòria és traïdora de vegades, perquè la vestim al nostre gust: “Ves a saber si tots aquests records són reals. Ves a saber què hi he afegit o què he deixat amagat encara en qualsevol lloc.” [p.200]

L’Àngela accepta que hi ha coses i persones que no va arribar a entendre mai, com la seva mare, però d’altres amb qui tot flueix sense el més mínim esforç, com si una connexió invisible les lligués d’una manera que només elles saben, que de vegades els altres també perceben. L’Àngela és en aquell moment de la vida en què allò que ha de passar ja és indefectiblement menys del que ha passat. Una veritat absoluta que no es pot obviar, que l’obliga a prendre decisions importants i amb fermesa, però l’abisme sempre hi és i l’Àngela pateix el mareig propi de qui s’hi aproxima, la basarda.

Des de la quietud de les hores en solitud d’un dia intens Àngela reviu els moments de felicitat, el dolor, la pèrdua, la llibertat, l’amor, l’èxit professional i la desfeta d’una família de fabricants de sabates de Menorca, una de tantes d’una època passada. Però reflexionar sobre el seu passat és un exercici que no sap fer des del buit i necessita aproximar-se als seus espais viscuts, a la casa familiar, als records d’infantesa, a una tragèdia familiar que els destrossa i al silenci consegüent que els esgarrapa l’ànima.

L’Àngela fa un exercici importantíssim que no havia volgut fer fins aquest moment, mira la vida de fit i a fit, perquè “El dolor és part de la vida i no sempre es pot esquivar” [p.174]. I en aquets mirar la vida a la cara l’Àngela acabarà prenent les decisions que li cal prendre, perquè només assumint el passat i  mirant cap endavant hi ha esperança. Però el més important és que l’Àngela entén que ja no necessita els espais ni els paradisos perduts de la infantesa, això li permet vendre la casa familiar amb la seguretat que no perd res, perquè les vivències romanen dins seu, formen part de la seva existència i només desapareixeran amb ella, com les persones que ja no ens acompanyen, però que reviuen amb el nostre record. Al capdavall, com diu l’Àngela; “L’espai és només el decorat. S’habita el temps i el temps fa mal perquè només n’hi ha un i no es pot canviar” [p.153].

Maite Salord ha escrit una novel·la intensa que mira cap endins, al fons de l’ànima humana, a les seves preocupacions i dubtes existencials. És una novel·la diferent de les anteriors en estructura i en la concentració, sobretot  perquè l’autora presenta una trama dilatada en un espai molt reduït de temps real. Però El temps habitat no perd alè d’aquelles veus profundes que emergien de les cendres i que és molt característica de l’autora menorquina.

El temps habitat és una novel·la madura i serena, i és també una novel·la generacional, plena de picadetes d’ull que reflecteixen una època molt concreta de la nostra història recent (l’hora de l’àngelus, el fil musical, els peixos vermells, l’aigua que corre per la canal, l’emblanquinat del safareig...) però que és alhora intemporal com l’essència de totes les coses, com el moll de l’os de cada vida viscuda amb consciència.  

 

Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores