Per favor una reedició urgent de la "Carta abierta al macho ibérico"
Són dies difícils,
complicats. Un ball d’imatges i d’informacions incessants ens passen davant
dels ulls i ens perforen les oïdes. Tenim un final d’any trepidant on l’acceleració
d’aquesta societat digital ens aboca un excés d’informació que no donem a l’abast
a esporgar. Sí, esporgar: separar la part inservible de la part aprofitable. I
tot sigui dit, una vegada esporgat ens queda ben poca cosa per aferrar-nos a l’esperança
que això acabi més o menys bé.
Tot just hem paït
les castanyes i ja ens estan dient que és Nadal, perquè ara el Nadal comença
quan polítics i comerciants decideixen que és el moment. I els únics valors que
aportarà aquest suposat Nadal a les nostres vides són: la festa per la festa,
menjar i comprar, posseir més, tenir tot el que tenen els altres, aquells que
se suposa que són un model i que sovint són persones amb un nivell adquisitiu
que no és ni serà mai a l’abast de tothom. Perquè ja se sap, ara tots som
iguals, tothom pertany a una classe mitjana —que ningú no ha definit ni sabem ben
bé com s’hi accedeix— i la classe treballadora ja no existeix més que en els
mítings aquells en què els polítics treuen l’americana informal de l’armari i
es disfressen d’iguals, de “classe mitjana.”
És la desmemòria la
que ens ha dut fins aquí. Han aconseguit esborrar les petjades de l’esforç i el
sacrifici dels nostres pares i els nostres avis. D’altra manera no soc capaç d’entendre
les imatges de joves que no tenen ni una vintena d’anys aixecant el braç dret i
cantant el cara al sol. D’altra manera no soc capaç d’explicar-me com
noies joves poden anar de bracet de segons quins individus que no trigaran gens
a tancar-les a la cuina i a negar-les la pròpia identitat per convertir-les en
perfectes servidores del mascle ibèric. Per favor, que alguna editorial reediti
la Carta abierta al macho ibérico de Maria Aurèlia Capmany, perquè n’estem
mancats amb urgència. I posats a demanar, el Dietari de prudències també.
I que tornin les lectures obligatòries, sí, que ningú no s’ha mort pas per
haver llegit un llibre de més. I que la Capmany sigui lectura obligatòria
perquè la seva lucidesa tal vegada ens il·lumini a tots plegats. Per si algú no
ho ha copsat encara, hi ha dues menes d’il·luminacions i aquesta segona és la
que ens ajudaria a créixer una mica aquest Nadal.
