El Refugi Potser algun dia Badalona acabarà sent el reflex de la seva pluralitat, però és evident que no estem en aquest moment, perquè la “mala memòria” s’imposa entre nosaltres a marxes forçades. Una de les darreres coses que va fer el primer govern democràtic de Badalona, el de Màrius Díaz (PSUC), va ser recuperar el refugi antiaeri de la Plaça de la Vila, que va ser reconvertit en sala d’exposicions. Molt probablement l’any 1982 no era possible crear un espai de memòria històrica i obrir aquell refugi, encara que fos com a sala d’exposicions, ja era una provocació i feria sensibilitats en alguns sectors. Han anat passant els anys i “El Refugi” ha romàs en la nostra memòria com la sala d’exposicions que albergava l’anual Mostra de Pessebres, sobretot, i també altres exposicions diverses. Molts ciutadans només han baixat al refugi de la Plaça de la Vila convocats per la màgia nadalenca dels pessebristes, la paraula “refugi” era cosa del passat. Els successius can...
La Dolores és la gitana que ven flors al barri on jo vaig néixer, on vaig anar a escola, on vaig jugar pels carrers i hi he viscut molts d’anys, el Congrés. El barri pren el nom dels habitatges d’obra social edificats com a “compromís de l’església” amb la classe treballadora arran del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona l’any 1952. Tots els blocs de pisos del barri no són pas d’aquella època i, en realitat, malgrat que ja no ho recorda gairebé ningú, és diu barri de Sant Anastasi, ho diu l’escut que llueix l’associació de veïns on el meu pare reivindicava escoles públiques, perquè no en teníem cap. És un barri molt petit, atrapat entre l’autopista i la via ràpida de Marquès de Mont-roig, entre Sant Roc, el Gorg, la Salut i La Mora. Fa deu anys que no hi visc però el visito molt sovint. La Dolores, que ja te més de vuitanta anys —per això va amb caminador i, segurament, els nets l’ajuden a dur les flors fins a la seva “parada”—continua venent ...
Sortir del laberint, anar cap al far Acabo de llegir un article col·lectiu a l’ Ara Balears que duu la signatura de persones que admiro i respecto: Mallorca, sortir del laberint (El canvi imprescindible del model productiu) . Estic subscrita a l’ ARA Balears perquè tinc la necessitat de prendre el pols a la vida de l’illa per vincles emocionals imperceptibles, però molt sòlids. La recerca és una addicció que deixa rastre. L’article està impulsat pels tres diaris més importants de Mallorca — ARA Balears, Última Hora, Diario de Mallorca —. El tema és candent i les veus que alerten sobre la urgència de revertir el desastre actual són nombroses i recurrents. És gairebé impossible trobar una edició de l’ ARA Balears en què un articulista o altra —Guillem López Casasnovas, Sebastià Alzamora, Cristina Ros, Sebastià Portell, Laia Malo— no en parlin d’aquesta urgència i de com està condicionant la vida dels illencs aquest model productiu basat...