Síndrome del darrer dia


 

De cop i volta vols fer totes les coses que han quedat per fer en un mes, veure totes les persones que t’estimes i amb les quals no ha estat possible el retrobament, endreçar l’estudi, llegir tots els llibres que encara continuen al prestatge dels pendents i escriure tot el que s’ha quedat al tinter. És la síndrome del darrer dia, la reconec, és la mateixa de cada any. A la tristesa per la pèrdua de la llibertat se suma una realitat pesant i concreta, el temps no s’estira com el xiclet dels primers estius, explota com les bolles que ja no saps bufar perquè ja no ets infant.

El consol hi és sempre en el paisatge, les imatges han quedat gravades a la retina i el carret de la ment les passa una i altra vegada i somrius, i la pau inunda la certesa que vindrà un altre estiu i un altre per descobrir nous paisatges, per altres retrobaments, per llegir més llibres pendents, encara que sospites que les paraules continuaran atrapades al fons de la gola, sense pujar, sense escriure-les.


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores