La Manga
Havia estat un immens paradís de dunes, una
llengua llarga de terra àrida entre dos mars. Podies banyar-te al Mar Menor i
caminar a penes uns centenars de metres per acabar la remullada a la Mediterrània,
la mar major, la de les onades continues. Entre les dues mars salines i
aiguamolls, un ecosistema únic, el de la llacuna salada més gran d’Europa. Per
a nosaltres era la mar salada, la mar petita, la dels cavallets de mar i les
cloïses, la de jugar i nedar hores interminables durant els estius al Mar de
cristal, Islas Menores, Playa Honda, Los Alcázares..., el Mar menor era la platja natural de les
gents de Cartagena, perquè l’avui esplèndida Cala Cortina rebia tots els
vessaments de la refinaria de petroli i sempre que ens hi havíem banyat arribàvem
a casa amb els peus plens de quitrà.
Avui el Mar Menor no és més que una llacuna fètida
i sobreexplotada, maltractada i humiliada, una mena de “Benidorm” en hores
baixes, petit i decadent, a estones cutre.
Ports esportius, immenses torres de pisos,
apartaments vells i atrotinats, pistes esportives en un evident estat
d’abandonament, edificacions a mitges que no s’acabaran... i la ferida oberta
que travessa de punta a punta els catorze quilòmetres de la llengua de terra, la
RM 12, una autovia al no res,
Fa uns anys la Manga va esdevenir una promesa
de prosperitat i riquesa que va arribar a tenir un passat feliç, encara que
només per a alguns especuladors que han fet l’agost gràcies a la corrupció dels
governants i a la pobresa dels camperols del camp de Cartagena, mà d’obra
barata per als turistes anglesos que ja no la visiten. La Manga està buida, mig
deserta, ja no interessa a ningú perquè el Mar Menor està contaminat, el
paisatge no té res d’idíl·lic, l’urbanisme atrotinat i caòtic del conjunt i la
manca de serveis turístics de qualitat ja no són dignes del turisme anglès. Ara
hi estiuegen els espanyols amb una economia modesta, i val a dir que predominen
els mateixos murcians, recullen les engrunes d’una promesa que mai no va ser
una realitat i les comparteixen amb algun que altre rus malcarat, i també amb alguns
francesos despistats.
Els ecologistes fan pintades i es manifesten
per defensar un patrimoni natural únic que, com d’altres, ens hem venut per
quatre nits d’hotel i dues tirades al bingo. Lluitadors de mena, els
ecologistes diuen que encara hi som a temps, per molt que costa de creure.
Gran part de la costa Mediterrània ha
corregut la mateixa sort, la història és ben coneguda, en alguns casos fins
novel·lada i denunciada (Crematorio de Rafael Chirbes), públicament. Però
a banda de la catàstrofe ecològica i la pèrdua del paisatge, que no és poc, com
es quantifica la pèrdua de la geografia humana? Qui ens retornarà el paisatge
dels records d’infantesa d’un dels llocs d’estiueig familiar per excel·lència
dels anys 60 i 70?
És possible que en llegir aquestes lletres
més d’un pensi en la impossibilitat de la inalterabilitat del paisatge, però l’alterabilitat
d’un paisatge no és necessàriament la seva destrucció. Si així fos ja no
tindríem cap indret on rodar una pel·lícula ambientada en èpoques passades.
El sentiment de pèrdua es barreja amb la
tristesa i la indignació així que et vas endinsant en el desastre. Seria lícit
que els ciutadans decents de l’entorn demanessin una indemnització per robatori
i estafa. Però i com es quantifica la pèrdua d’una part de la identitat
personal i col·lectiva?

