"El país de l'altra riba" de maite Salord
«Tants d’anys i tot
continua aquí. No és possible fugir de la vida. De la que et toca en una rifa
en què ni tan sols saps que hi participes. Penses que has après a controlar-la
i, de cop, et tornes a trobar dins un espiral que et fa anar i venir i et colpeja
contra el temps i contra el mal»
Maite Salord, El país de l’altra riba.
Els
personatges com en Daniel Gold conformen aquella ratlla prima i invisible que
estableix la diferència entre la literatura d’entreteniment i la literatura amb
majúscules, la que ens fa créixer, la que ens interroga, la que ens remou per
dins i ens ajuda a trobar respostes o a entendre i acceptar que ―com en Daniel
Gold— no les trobarem perquè no hi són. Potser és això el que ens ensenya la
novel·la de Maite Salord, que la vida de les persones és part de la història
encara que no vulguin prendre partit de la manera com ho fa en Michel Bisset,
perquè la història ens acaba atrapant i l’haurem de patir tant si prenem partit
com si no.
La història és important en El país de l’altra riba, i l’autora ha fet una tasca prèvia de documentació que ho ratifica i ajuda a fer versemblant el que ens explica, petits detalls que no passen desapercebuts, dates, llocs, personatges històrics, fets d’una història global (Àlger, Menorca, Sicília, Brusel·les, Auschwitz-Birkenau, París, Marsella, Bolívia, Lió, l’estat del Vaticà) on tot està connectat sense que sigui evident. La vida d’aquell pilot de la Luftwaffe que es va estavellar a l’Illa de l’aire i la de Daniel Gold estaven connectades, els unia el fil de la història encara que ells no ho sabessin, encara que ni tan sols es coneguessin, per això el destí els reservava un mateix lloc per al repòs etern. El fet no és casual ni tampoc és un recurs que s’empesca l’escriptora per arrodonir una novel·la de manera circular i tancar-la amb una mateixa frase. És molt més que això, és el convenciment absolut que les casualitats no existeixen i que tot en el món en què vivim té un sentit, que els actes tenen conseqüències i que ningú se n’escapa, tothom les pateix i haurà d’aprendre a sobreviure i a conviure-hi. Així, les tragèdies s’encavalquen i es barregen: la dels menorquins emigrats a Àlger, la dels jueus que fugen del l’horror nazi, la dels pied noirs que no podien entendre una Algèria que no fos francesa, la dels algerians oprimits que reivindiquen la independència a qualsevol preu; totes són una i la mateixa, la de la gent que pateix.
Daniel Gold necessita una vida per aprendre-ho, però la seva experiència i la seva presència serviran de detonant per accelerar l’aprenentatge de la seva neta Marta, que s’assembla molt al seu avi sense que ella ho sàpiga. Marta està absolutament compromesa amb el seu temps, és una femme engagée de portes en fora, però dins seu es cou la tragèdia, sap sense voler saber que una història la persegueix, però no ha entès fins a quin punt. La història de Daniel i la de Marta transcorren de manera paral·lela en dos temps diferents fins a ajuntar-se, el lector sap des del primer moment que les vides de Daniel i Marta caminen cap al mateix punt, que es trobaran i conformaran el clímax de la història, i lluny de ser un punt feble aquest és un element que atrapa el lector i que manté el pols ascendent de la novel·la fins al final. En certa manera la consciència és el testimoni que passa d’avi a neta com qui passa el testimoni de la història, ells dos són només dues baules de la mateixa cadena. Hi ajuda l’estructura de la novel·la, el doble nomenclàtor dels capítols; els números de Daniel i els mots ben triats i significats amb què s’encapçalen els capítols de la història de Marta, tret ben característic de la narrativa de l’autora.
Una de les virtuts a destacar és la destresa de l’escriptora per fer que la pàtina de la història per on transcorre la vida dels personatges no es mengi la trama, la història és present i determina la vida dels personatges però no domina la novel·la ni la fa ferragosa als ulls del lector. Tampoc no molesta, ben al contrari, la naturalitat amb què s’integren en la narració els modismes de la parla dels menorquins, enriqueixen la llengua de la novel·la i formen part també de la voluntat de versemblança que Salord imprimeix a tota l’obra. Igualment destaca la capacitat de l’escriptora per captar la realitat i les maneres de fer i de sentir de dues generacions tan distanciades (amb el triple salt que ha fet la història des de la revolució digital) com les de Daniel i Marta, fet que captarà, de ben segur, lectors grans i joves, i que fa d’El país de l’altra riba ―junt amb moltes altres coses en què ja no m’estendré— una història ideal per a dur-la a la gran pantalla, esperem que algun director o directora de cinema amb bon ull s’hi adonarà, temps al temps. El que no hauria d'esperar és la versió francesa de la novel·la, l’èxit d’El país de l’altra riba està garantit també en francès, la història és tan menorquina com algeriana i francesa, i alhora ben universal.