"Cul-de-sac" de Martí Noy Freixa, Pont del Petroli edicions, 2021
Martí Noy és poeta i arquitecte format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
Ha publicat els poemaris Ella (premi Joan Teixidor d’Olot 2006), inclòs a El cos de lli (2007), Autoestop (premi Joan Llacuna de la ciutat d’Igualada 2007) (2008), D’ara endavant (premi J. M. López Picó de la Vila de Vallirana 2010) (2011), Les danses (2011), i aquest Cul-de-sac escrit entre l’estiu de 2014 i el setembre de 2019, en què el dona per acabat, un procés lent que acompanya el dol per la pèrdua de la mare, una pèrdua essencial en la vida de qualsevol persona. L’orfandat és un sentiment nou que s’experimenta de manera inevitable en condicions habituals quan la persona ja és madura, i no per això el sentiment d’estranyament és menor ni menys acusat, i aquí la necessitat de reflexió que suposa aquest Cul-de-sac.
D’entrada hi ha
elements comuns entre aquest Cul-de-sac
i els llibres anteriors de Martí Noy, com l’estructura circular en quatre parts
ben definides i amb un títols ben triats (Autoestop).
Per tant, pel que fa a la forma és un recull, com els anteriors, ben pensat i
estructurat, Martí Noy, l’arquitecte de les paraules i el creador d’espais per
a la reflexió, no deixa res a l’atzar quan decideix que un llibre ja ha fet el
seu procés i està tancat i el pot donar a l’editor. També hi ha altres característiques
comunes que trobem en la seva obra anterior, com ara la quotidianeïtat, la senzillesa aparent
de contingut, el paisatge urbà, el llenguatge assequible sense estridències ni paraules
rebuscades i alguns dels temes recurrents de la seva poesia embolcallats per
dualitats que ja coneixem si hem seguit la seva obra: aire i respiració, cos i
ànima, temps i records, o bé en forma de
contraris: moviment i paràlisi, presència i absència, ordre i desordre, etc. El
món poètic de Martí Noy no és mai unívoc i tots els espectres possibles de la
realitat hi són presents.
La poesia de Martí Noy té sempre a
veure amb la vida interior de les persones, amb la seva manera de ser en el món,
de ser en referència als altres i ser amb els altres, que és ser “un altre”. El
resultat de ser pare o ser fill és la manera de ser en el món en referència a
la realitat de l’altre i del que cadascú de nosaltres és en funció de qui és
l’altre. Per això, el poeta-pare que “afegia coberts a taula” a D’ara endavant ―una reflexió a l’entorn del que significa dur al món una nova
vida i els canvis que comporta—, es veurà ara obligat com a
poeta-fill a “treure un joc de coberts” de la taula davant la desaparició de la
vida que el precedia, la pèrdua d’un progenitor. Malgrat que es rebel·li i es
resisteixi el poeta acaba acceptant que ell no és més una baula de la cadena de
la vida, que no pot fer altra cosa que passar el testimoni que ajudarà a tancar
el cercle, en paraules seves: aprendre a “ser una espiga imprescindible /per
fer el camp de blat”. El camí contrari, la resistència, la lluita interna, el
malestar, la revolta i la fúria no el duen a cap altre lloc que a l’atzucac, al
final d’un camí, a un carreró sense sortida, en definitiva, a un Cul-de-sac.
He parlat a l’inici de l’estranyament
inevitable davant la desaparició d’un progenitor. La situació és clara, la mort
de l’altre ens deixa automàticament mancats d’una part d’aquell ser nou que es
conforma amb la presència de l’altre, d’aquella unitat nova que en resulta de
la nostra relació amb l’altre, ja sigui fill o progenitor. I aquí
l’estranyament pren caires d’absurditat com el poeta ens deixa entreveure en
les cites que encapçalen cadascuna de les quatre parts dels llibre: Hospital de
Sant Pau, Montjuïc, Pont del Petroli i Cap ras. Són cites de l’Étranger d’Albert Camus. La primera cita
és l’inici del llibre, aquell cèlebre: Aujourd’hui maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. Així ens introduïa Camus en l’estranyament
que pateix un dels personatges més inquietants de la literatura del segle XX,
de com se sent estrany d’ell mateix davant realitat de la desaparició la mare. En
aquest mateix sentit, el poeta es demana: I qui sóc jo ara? davant d’aquesta pèrdua,
davant d’aquesta situació tan absurda, i el seu estranyament es fa extensible,
perquè de cop i volta tot el que l’envolta té una altra lectura, tot és
diferent i és absurd i no s’adiu amb el que passa al teu interior. Tot li
parla, les màquines expenedores, els ordinadors, el caixer del banc, els
senyals de tràfic, la manera com esquarteren un pollastre al mercat, tot és
absurd i és estrany i tot és matèria poètica. Martí Noy ha escrit un llibre de
poemes amb una doble lectura que podria ser lineal i paral·lela, però que en
realitat és complementària. La vida es dissocia entre tot allò que ve de fora,
els missatges externs, i tot allò que neix de la vivència interna. I el poeta
ha de recórrer el llarg i inevitable camí que hi ha entre la separació
d’aquests dos mons fins a convertir-los en una sola realitat. El poeta ens
agafa de la mà i ens passeja per la seva incapacitat per acceptar la situació i
entendre el cicle de la vida, fet que el farà desviar-se del camí, resistir-se,
rebel·lar-se, que la ràbia interna mani els seus actes i l’arraconi en un Cul-de-sac. El pas del temps, les
urgències de la vida, dels altres rols que cada persona desenvolupa en el món
el duran a l’acceptació, a la superació del dolor, a deixar de negar la
realitat de la mort i a contemplar-la com a part inevitable de l’existència. El
procés inconscient, la rebel·lia, es torna conscient davant la realitat que la
mort no és altra cosa que el final del cicle de la vida, de la mateixa manera
com “l’espiga pertany al blat i el pa és
la condemna del blat”, però alhora és també la raó de la seva existència.
Martí Noy ens ofereix una reflexió
profunda sobre un dels grans temes més universals, i ho fa poèticament que és
una del les formes més belles dels llenguatge creatiu. La seva és una poesia
plena de matisos, d’elements en moviment harmònic, però que la senzillesa
aparent no ens engany. Martí Noy és un poeta madur que sap vestir el llop amb
l’embolcall d’una caputxeta vermella, però el missatge que amaguen aquests
versos és cru i esgarrapa, encara que com el procés és sincer i és veritat el
lector en sortirà lleuger com l’espiga que fa dansar l’aire.

