Te o cafè? Paisatges de l’endemà de la “festa”

 


De vegades no és fàcil triar. Hi ha eleccions perverses, fins i tot sinistres. En la vida quotidiana les eleccions estan sotmeses contínuament a les convencions socials, a normes essencials de convivència que t’obliguen a la renúncia de tu mateix. “És clar que sempre pots autorentar-te el cervell i arribar a la conclusió que estàs content de lo bon ciutadà que arribes a ser”, en algunes coses no hi ha blanc ni negre, ni possible decisió, acceptes o te’n vas cap a altres ravals.

El paisatge desolador que mostren les ciutats l’endemà de les borratxeres col·lectives i les nits de gresca desfermada indiquen que les normes socials no són perpètues, i que tothom no hi està disposat a respectar-les.

Què passaria si els ciutadans que no poden dormir, els que no volen passejar entre ampolles, vidres trencats i altres immundícies quan surten a cercar el diari de matinet, els que no volen haver de fer saltirons per evitar la merda de gos, els que no volen sentir la música perforadora dels altaveus portàtils, els que no volen viure entre munts de deixalles que sobreïxen els contenidors... es revoltessin i sortissin a ocupar els carrers i reclamar-los com a seus, a exigir el respecte que es mereixen?

Passat gairebé un quart de segle XXI ens veiem en l’obligació de tornar a reclamar la higiene i el silenci com a indispensables per a una societat més asserenada i menys violenta, en què les ciutats siguin per tothom, independentment de les edats, els sexes i les condicions personals de cadascú. Aquestes conclusions no són noves, són de finals del segle XIX.

Viure en comunitat comporta renúncies, sí, i cal assumir-les com a necessàries, els que no hi estiguin disposats haurien de tornar a la selva i començar de nou. Prou de tanta contemplació, més fermesa de valors i menys conceptes erronis en l’educació personal, social i col·lectiva.

Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores