Per què Espriu?
Respondre una pregunta com aquesta ens obliga a situar breument l’escriptor, és a dir, qui va ser Salvador Espriu, on i com va viure, quin era el seu posicionament ètic i intel·lectual davant l’època que li tocà de viure i, sobretot, quin és el perquè del seu esforç per traspassar-nos un missatge, el seu llegat, que no és altre que la seva obra literària. Evidentment una cosa ens durà a l’altra i ens veurem obligats també a desxifrar el contingut d’aquest missatge, quin és el significat de l’obra literària de Salvador Espriu? Què s’amaga darrere de les paraules arrenglerades al llarg d’una obra literària que, contemplada en el seu conjunt, és una obra unitària i d’un volum considerable.
Acostar-se a Salvador Espriu és rebre, d’entrada, una sèrie d’imatges que han anat passant de generació en generació, i que han arribat fins a nosaltres amb algunes distorsions pròpies de l’època en què han estat concebudes, de les utilitzacions ideològiques o polítiques que se n’ha fet, i que encara se’n fa, de la imatge de l’escriptor. No discutim en absolut els motius d’aquestes utilitzacions, unes més lícites que d’altres, però al capdavall s’ha d’acceptar que algunes són una clara manipulació de la imatge de l’escriptor i de la seva obra. El primer exercici que ens cal fer és una simple deconstrucció d’aquesta imatge que ha arribat fins a nosaltres:
És cert que el mateix Espriu és, en part, el responsable d’una certa imatge “tètrica” (d’una tristesa llòbriga, depriment -dic.IEC) que arriba fins a nosaltres com a conseqüència del ferri control que l’escriptor exerceix de la seva pròpia imatge. Però més enllà d’un aguditzat sentit del ridícul que l’obligava guardar unes formes estrictes de correcció i pulcritud espartanes, Espriu embolcalla les seves formes amb la cortesia pròpia d’una educació exquisida, i aconsegueix que els seus interlocutors el considerin un home d’una amabilitat extrema.
D’altra banda, les persones del seu cercle més íntim (Felip Cid, Tomàs Garcés, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Manuel Valls, Jordi Sarsanedas i Núria Picas) el consideraven un home molt divertit, amb una gran capacitat per riure i per fer riure als altres. I aquí comença el trencament entre la imatge que arriba fins a nosaltres de Salvador Espriu i la que tenien els seus contemporanis, si més no, els que el coneixien de debò.
L’Espriu jove és un individu de casa benestant, educat en un ambient liberal i que troba el seu àmbit de realització personal i intel·lectual en la universitat republicana dels anys trenta. És justament en aquests anys que s’inicia la seva obra literària en prosa i que publica els seus primers llibres: el primer conte allargassat, El doctor Rip (1931); el seu primer i únic intent de novel·la, Laia (1932); i els primers llibres de contes, Aspectes (1934), Miratge a Citerea i Ariadna al laberint grotesc (1935).
Però la guerra civil espanyola suposa la desfeta del seu món ideal. Espriu pateix la cruesa i l’atrocitat de la guerra des de la lucidesa del seu intel·lecte, i plasma per primera vegada la seva posició contrària a la violència —que ell considera inherent al gènere humà i a la seva estupidesa―, en una obra dramàtica, Antígona. Per molt que publicada per primera vegada l’any 1955, per l’editorial Moll, sabem que Espriu redacta la seva primera versió d’Antígona sota l’efecte temible de les tropes franquistes entrant a Barcelona. Una primera conseqüència, doncs, és la cerca d’un nou registre per tal d’expressar la vivència més crua i desoladora que ha patit fins al moment, Espriu inicia així la seva obra dramàtica, malgrat sap que l’haurà de desar a un calaix i que no podrà ser representada, gènesi i finalitat de qualsevol obra teatral.
El pitjor està encara per arribar, les conseqüències del conflicte són terribles a nivell individual, familiar i col·lectiu. En paraules d’Espriu:
«Vostès no saben el que foren els anys 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 50 i bona part de la dècada següent. Ho detallo així, perquè si dius “del trenta-nou al cinquanta,” de seguida ho has enllestit. Vegin, però, que només dit d’aquesta manera ja pren un altre relleu. Imaginin-se, doncs, el que va ser aquest lapse, passat dia rere dia. Per a mi va ser terrible»
La guerra i la mort del pare, l’any 1940, que se suma a la desfeta familiar, impliquen un canvi d’estatus econòmic que obliga Salvador Espriu a assumir la responsabilitat de cap de família des de la impossibilitat d’exercir de professor universitari, que era la seva vocació i per a la qual s’havia preparat a consciència durant els seus anys de formació. Del seu món cultural no en queda ni rastre a la universitat de la postguerra, ell ja no hi té cabuda. Per tant, es veu obligat a enterrar-se viu als despatxos de la notaria del senyor Gual per tal de tirar endavant la família, la mare, que sobreviurà encara uns quants anys el notari Espriu, una germana que no deixarà la llar familiar fins a casar-se, l’any 1942; i el germà petit, Josep, que cursarà estudis de medicina.
També com a conseqüència directa d’aquests canvis es produeix durant els anys quaranta un nou canvi de registre en l’expressió del jove escriptor que mena a un Espriu més íntim i líric, que canvia novament de gènere per transmetre el seu missatge, la profunda elegia d’un món perdut: “No estimo/ res més, excepte l’ombra/ viatgera d’un núvol/ el lent record dels dies/ que són passats per sempre.” I el crit existencialista del qui assumeix i pateix la tragèdia: “Em moro/ perquè no sé com viure.” Cementiri de Sinera és el primer llibre de poemes d’Espriu que es publica, el 1946, editat per dos joves que apareixen amb les noves fornades d’intel·lectuals de la postguerra: el poeta Josep Palau i Fabre; i el crític literari i important pedagog, Joan Triadú. L’edició és semiclandestina, perquè duia peu d’impremta fals, i és d’un tiratge limitadíssim de cent exemplars. Però potser han estat els cent exemplars més reutilitzats i més llegits de la literatura catalana, perquè segons que expliquen Triadú, Palau, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas, i molts d’altres, aquells llibres circulaven pel pati de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona i passaven de mà en mà, entre els joves estudiants que cercaven l’expressió de la cultura pròpia, en la llengua pròpia, fora de les aules on els era negada.
Es produeix en aquests anys una connexió important entre els joves intel·lectuals del país i Espriu. L’escriptor es veu amb força per demostrar —fins en els moments més obscurs de la prohibició més estricta―, la vitalitat d’una llengua silenciada per força, però no morta. Comencen, doncs, les lectures i representacions clandestines d’aquesta màxima expressió de la llengua catalana que esdevé La primera història d’Esther (1948). La relació entre Salvador Espriu i el grup de joves que s’arrengleren progressivament al voltant del grup de la revista clandestina Ariel, de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), i de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) s’intensifica, alguns fins arriben a formar part del seu cercle més íntim. Aquí comença un procés recurrent que es repeteix fins ben entrats els anys seixanta, i l’amistat d’uns facilita l’accés a l’escriptor per part d’altres estudiants, encara més joves, com un joveníssim Josep Maria Flotats, actor amateur de l’ADB, o una també joveníssima Montserrat Roig, alumna de Maria Aurèlia Capmany a l’EADAG.
En un altre àmbit més acadèmic, ja als anys seixanta, i de la mà dels joves professors Antoni Comas i Joaquim Molas, creix la fama d’un poeta que ha escrit uns versos aplegats en un recull intitulat com La pell de brau. Igual que havia passat amb Primera història d’Esther, les nombroses lectures més o menys clandestines de La pell de brau faran que el llibre sigui ben conegut en àmbits universitaris abans de la seva publicació. La pell de brau assoleix un èxit sense precedents en la literatura catalana, és un llibre de poemes en català, traduït al castellà per primera vegada el 1963, encara que sigui a París, a l’editorial Ruedo Ibérico, i pocs anys després també a d’altres llengües com el francès, l’italià i el portuguès.
La pell de brau incideix en la línia civil i de comportament ètic en què es situava ja Espriu a finals de la guerra amb la seva Antígona, i que s’expressa també per mitjà del personatge de l’Altíssim en el parlament final de Primera història d’Esther. També igual que en els drames precedents a La pell de brau Espriu no renuncia als drets de l’individu, i fa una lectura ordenadora i transcendent de la humanitat que és compatible amb el destí de la col·lectivitat. En el cas de La pell de brau, però, la visió del consens entre els pobles peninsulars i una lectura simplificada i interessada del text guanya la partida al missatge més complex que pretenia transmetre Espriu, a la seva veritat.
El prestigi d’Espriu no deixa de créixer al llarg dels anys seixanta i arriba al seu punt àlgid el 1968, amb la primera edició bilingüe de la La pell de brau, ara sí editada a Madrid, a Cuadernos para el diálogo. Tot plegat eclosiona en un procés de mitificació de l’escriptor que comença a ser nomenat com “el poeta Espriu”, en un excés de popularitat que ell no desitjava i que el converteix en la veu autoritzada davant de qualsevol tema d’actualitat. Així serà reclamant contínuament per defensar drets, reclamar llibertats i signar manifestos, fins al punt que de vegades s’arriba a estampar el seu nom en documents que ell ni tan sol no ha vist. La possibilitat d’albirar un futur diferent a les acaballes del règim intensifica les reivindicacions democràtiques i Espriu està sempre a primera fila de la lluita antifranquista, tan si ho vol com si no. L’esgotament comportarà el replegament de l’escriptor que, per pura supervivència, com expressa en diverses entrevistes, es reclou i es veu obligat a exercir un control encara més estricte de la seva imatge. Es tanca així el cercle de la deconstrucció de la imatge que els proposava. Però ens queda encara per analitzar una segona part del nostre Per què Espriu?
Els joves aprenents d’escriptor, els universitaris i intel·lectuals dels anys quaranta i cinquanta van girar l’esguard vers la figura de Salvador Espriu cercant un mestre que els oferís una visió moderna i real del món en el qual estaven vivint, i van trobar el que cercaven en el comportament ètic i moral de l’escriptor, i en seva obra literària. Perquè el sentit de la justícia, la integritat, la dignitat i el rigor són els valors que emanen de la personalitat de l’escriptor, però com s’entén que un jove dels anys quaranta, en un país mig derruït, brut, trist i fosc, trobi plaer i consol en els versos d’un poeta que se sap sol enmig de la nit “...a la casa dels morts/ que només jo recordo.” Que s’exclama dient: “Com necessito/contar-te la basarda/ que fa la pluja als vidres!/ Avui cau nit de fosca/ damunt la meva casa./ Captiu del càntic/ el meu esforç inútil/ qui pot guiar-me a l’alba?”
Espriu no escriu versos amables, els personatges de les seves històries són deformacions grotesques provinents del món ninotaire del seu pare, i no tenia cap mena de problema en dir-li a qualsevol jove aprenent d’escriptor que se li acostava que el millor que podia fer era estripar les quatre-centes holandeses que li acabava de llegir ―que ell havia escoltat amb una paciència infinita—, i dedicar-se a una altra cosa. Els joves de la postguerra no eren, evidentment, masoquistes, i si d’alguna cosa tenien ganes era de viure amb la intensitat i l’alegria, que són pròpies de la joventut, el món que tenien per construir. Però construir sense ciments i sense comprensió és construir debades, i les paraules d’Espriu els donaven les claus interpretatives del món que havien heretat.
En realitat la raó per la qual els joves intel·lectuals de la postguerra se senten atrets per la figura i l’obra d’Espriu és molt senzilla, és la mateixa per la qual m’emocionaven a mi quan era jove, i encara m’emocionen, i els poden emocionar a tots vostès independentment de la seva edat. Perquè aquests versos són l’expressió de la veritat d’una vivència personal que pot esdevenir també col·lectiva i universal en la comprensió del lector que dóna pervivència al text. Són versos que explicaven als lectors dels anys quaranta i cinquanta la visió d’una tragèdia que els havia estat silenciada i que els explicava la seva pròpia realitat. Són versos que explicaven als lectors dels anys setanta i vuitanta d’on venien, quina era la història i la tradició que els havia estat negada. I són versos que avui poden ser llegits amb absoluta vigència per un lector de qualsevol procedència perquè, com deia Espriu, l’estupidesa humana és il·limitada i la tragèdia de la guerra i el sotmetiment dels pobles és malauradament una constant en el món actual.
Espriu és un dels grans escriptors catalans perquè va crear una obra literària de valors universals, perquè va saber crear el seu món mític a partir de la seva realitat més immediata, sense renunciar a la modernitat i les influències d’altres literatures europees sempre però, a partir de la pròpia tradició i anant a pouar en les fonts ancestrals de la seva cultura: l’origen del món clàssic occidental i la tradició judeocristiana que en ens pròpia.
A la mort de Carles Riba, el 1959, Espriu va haver d’assumir, sense voler-ho, com sempre, el paper de símbol de la resistència cultural que ja li havien atorgat els seus contemporanis com a successor natural de Riba, perquè en ell hi veien la possibilitat de continuïtat. La poeta Rosa Leveroni personifica molt bé l’exemple. Va ser educada a la selecta l’Escola de Bibliotecàries, on va rebre el mestratge directe de Carles Riba, que li prologa el primer llibre, Epigrames i cançons, l’any 1938. Quan la prohibició d’escriure en català és, com a mínim per als llibres de poesia, una mica menys severa, i es disposi a reprendre la publicació de la seva obra poètica, el 1952, cercarà el mestratge d’Espriu, que revisa i posa pròleg a l’edició definitiva de Presència i record. La mateixa Rosa Leveroni expressa en un escrit el significat que ha pres Espriu per a la seva generació amb motiu de la retransmissió del programa d’entrevistes que presentava Joaquín Soler Serrano a TVE, A fondo Salvador Espriu, el 1976, un moment especialment delicat en què la salut d’Espriu passava per una situació difícil:
“Vull que t’arribi públicament, estimat Salvador, la meva felicitació més cordial i entusiasta per la teva presència en el programa “A Fondo” de TVE. el dia 19 de desembre. Quina lliçó vas donar-nos a tots! Sé positivament, per les meves amistats que van tenir la sort de sentir-te i de veure’t, l’impacte que vas causar. De mi, sols et diré que, gairebé materialment, “em queia la baba.” I vaig sentir-me orgullosa de pertànyer a la teva mateixa generació, de l’anomenada “generació perduda”... Crec que tenint-hi en ella potser ja és hora de posar-li un altre nom.
Gràcies, Salvador, per l’exemple d’integritat, de dignitat i de fermesa que ens has donat a tots. I tan de bo si tota la “Pell de brau” s’ha sentit “tocada” com ens hem sentit nosaltres. Si fos així, potser aquest desgraciat país hi sortiria guanyant. I com tu, per acabar: Amén, AMÉN, AMEN.”
És possible que un excés de confiança i d’optimisme ens hagi fet caure en algun moment en el parany de creure que ja havíem assolit la normalitat cultural desitjada i, de retruc, això ha pogut comportar una relaxació des valors culturals que ens defineixen com a poble. Doncs, no se m’acut una manera millor per a recuperar el fil perdut que desfer el camí traçat pel fil d’Ariadna, retornar damunt les paraules segures dels nostres escriptors, en definitiva la seva manera d’entendre el món. Perquè és només a través dels seus escrits que els escriptors esdevenen autèntics referents, els pals de paller d’una cultura que, si té vocació real de ser-ho, ha de servir al seu poble. Salvador Espriu ens va llegar el seu missatge, una obra literària de gran abast i profunditat que nosaltres tenim l’obligació moral de preservar, de transmetre de generació en generació, de mantenir-la viva, d’assegurar-ne la reedició i sobretot de fer-la llegir als joves.
