Cada vegada que ens neguem un referent matem una mica del nostre futur
Vaig anar a dormir satisfeta després de sentir l’entrevista de Xavier Grasset a l’Eduard Sanahuja. Entrevistar poetes a la televisió no és cosa habitual, ni tan sols ocasional. Les petites converses que en Grasset manté amb els seus convidats són el reducte que li ha quedat a la literatura en l’espai televisiu, sempre que l’actualitat política ho permeti. Lluny queden les entrevistes de l’Espinàs, de la Roig, els programes de literatura de la Capmany i en Terenci Moix. En qualsevol cas, Eduard Sanahuja està de bona nova, Pagès editors, ha publicat aquest 2024 El temps dorm sol. Poesia 1981-2022, una antologia que, com diu l’entusiasta Pons Alorda, pretén ser canònica, i gairebé segur que ho serà. També ha publicat recentment l’editorial mallorquina Adia una traducció seva de Gai Valeri Catul, 51 poemes. Quaranta-tres anys de poesia bé mereixen una festa, no només per la xifra sinó per la serietat i la sinceritat amb què Sanahuja defensa la seva proposta poètica, ètica i estètica. Si no l’heu llegit, llegiu-lo.
A la presentació que es va fer ahir tarda a la llibreria Ona Eduard Sanahuja va recordar el seu pare, el poeta David Sanahuja, i també va voler reivindicar amb energia l’amic del seu pare, Salvador Espriu. Sanahuja es va doldre que encara calgui reivindicar-lo. Hi ha coses que ja no caldrien, sobretot quan parlem de referents indiscutibles.
L’alegria no m’ha durat molt, perquè en llevar-me i fullejar el diari m’he trobat amb un titular en què Jordi Coca expressa el seu malestar —i no és la primera vegada―, i ens diu que l’esforç que implica escriure una novel·la implica renúncies que ja no està disposat a fer perquè vivim en un país en què “els llibres acaben a la paperera al cap de dos mesos.”
Cada vegada que ens neguem un referent matem una mica del nostre futur. Eduard Sanahuja és un referent, Jordi Coca és un referent, cal posar-hi una miqueta de cura, cal escoltar què ens diuen. Hi fem massa cas dels falsos profetes que no ens estan duent enlloc, no hi veiem clar, ens diria Foix. Aviat ens tocarà saltar a la palestra i despertar, de moment m’arrecero en els versos del poeta:
Potser ens quedarà el gest de decidir
l’exlibris del granit,
el perfum de la llosa,
si llegim des de fora o des de dins,
si volem morir en vers o morir en prosa.
Fer de la vida una lliçó d’estètica.
