Per favor una reedició urgent de la "Carta abierta al macho ibérico"


 

Són dies difícils, complicats. Un ball d’imatges i d’informacions incessants ens passen davant dels ulls i ens perforen les oïdes. Tenim un final d’any trepidant on l’acceleració d’aquesta societat digital ens aboca un excés d’informació que no donem a l’abast a esporgar. Sí, esporgar: separar la part inservible de la part aprofitable. I tot sigui dit, una vegada esporgat ens queda ben poca cosa per aferrar-nos a l’esperança que això acabi més o menys bé.

Tot just hem paït les castanyes i ja ens estan dient que és Nadal, perquè ara el Nadal comença quan polítics i comerciants decideixen que és el moment. I els únics valors que aportarà aquest suposat Nadal a les nostres vides són: la festa per la festa, menjar i comprar, posseir més, tenir tot el que tenen els altres, aquells que se suposa que són un model i que sovint són persones amb un nivell adquisitiu que no és ni serà mai a l’abast de tothom. Perquè ja se sap, ara tots som iguals, tothom pertany a una classe mitjana —que ningú no ha definit ni sabem ben bé com s’hi accedeix— i la classe treballadora ja no existeix més que en els mítings aquells en què els polítics treuen l’americana informal de l’armari i es disfressen d’iguals, de “classe mitjana.”

És la desmemòria la que ens ha dut fins aquí. Han aconseguit esborrar les petjades de l’esforç i el sacrifici dels nostres pares i els nostres avis. D’altra manera no soc capaç d’entendre les imatges de joves que no tenen ni una vintena d’anys aixecant el braç dret i cantant el cara al sol. D’altra manera no soc capaç d’explicar-me com noies joves poden anar de bracet de segons quins individus que no trigaran gens a tancar-les a la cuina i a negar-les la pròpia identitat per convertir-les en perfectes servidores del mascle ibèric. Per favor, que alguna editorial reediti la Carta abierta al macho ibérico de Maria Aurèlia Capmany, perquè n’estem mancats amb urgència. I posats a demanar, el Dietari de prudències també. I que tornin les lectures obligatòries, sí, que ningú no s’ha mort pas per haver llegit un llibre de més. I que la Capmany sigui lectura obligatòria perquè la seva lucidesa tal vegada ens il·lumini a tots plegats. Per si algú no ho ha copsat encara, hi ha dues menes d’il·luminacions i aquesta segona és la que ens ajudaria a créixer una mica aquest Nadal.  

Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores