Pescatutto
He sortit a navegar
i, entre plàstic i plàstic, m’ha assaltat la idea que el meu avi avui no podria
mantenir la família pescant. Que la iaia no podria vendre el peix al mercat, o
tal vegada tindria una parada d’objectes trobats, que diuen els francesos. El
meu avi va ser un anarquista de la FAI, un menjacapellans, que avui no
combregaria amb res segurament.
Ens diuen que Europa
és territori de lliure circulació per a les persones, però no és cert. Et posen
un número, et marquen i t’identifiquen amb aquell número, perquè ells pensen
que t’identifica. T’obliguen a saber-lo de memòria, a repetir-lo tantes vegades
com te’l demanin. I sense aquest número no ets ningú. Si el perds no pots
retornar, no podràs agafar l’avió, no podràs registrar-te a l’hotel, perquè
t’has de registrar. Ha de quedar consignat on ets en cada moment quan et mous
de casa. A casa ja et tenen ben controlat!
I què passarà amb la
memòria de tots els que moren al Mediterrani? Ells no tenen número. No són
ningú. No estan identificats. Ni tan sols tindran el dret de ser expulsats.
Europa va ser un
somni bonic d’homes i dones que volien construir un món millor. Però ben segur
que no s’assemblava gens a aquest esperpent en què els rics circulen en masses
controlades d’una banda a l’altra per continuar generant la riquesa d’uns pocs,
i els pobres no tenen el dret a donar una passa.
Sovint em demano què
pescaria avui el meu avi al Mediterrani?
