Obrir portes


 

Fa molts anys un professor de filosofia ens va fer un discurs inoblidable. Volia transmetre a una classe d’adolescents d’un barri perifèric d’una ciutat de la gran metròpoli l’oposició que ens trobaríem en sortir al carrer per una simple qüestió d’origen, per ser qui érem cadascú de nosaltres. La metàfora que va triar va ser la de les “portes que es tanquen”, que se’ns tancarien a cada pas i que nosaltres havíem de ser capaços de d’obrir, de trobar la manera per convertir-les en una oportunitat. No he deixat de recordar aquell professor desencantat, cansat i que tirava la tovallola i deixava l’ensenyament ja l’any 84!, perquè veia venir el desastre en què s’ha convertit el sistema educatiu.

No sé fins a quin punt em va influir per no triar el camí de l’ensenyament, però va ser una porta que no he volgut obrir mai, encara que com em diu una bona amiga la pedagogia s’exerceix en molts àmbits de la vida diària, i això és el que he intentat fer sempre.

A aquestes alçades de curs tots els amics que van obrir aquesta porta estan més que esgotats, però cada any reneguen més i pateixen més i em recorden aquell professor rendit davant del sistema i que malgrat tot va deixar un llavor de consciència en tots els que vam ser alumnes seus, que hem obert portes amb la intuïció innata dels que s’han de buscar la vida, però amb la lliçó ben apresa.


Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores