Exili i paradís perdut
Aquest estiu en què els nadius s’han revelat contra el model turístic i els diaris i les xarxes van plens d’accions contra la massificació ens preguntem: com és aquest sentiment de pèrdua que experimenta la població davant la desaparició del seu paisatge?
El buit i la desorientació que provoca la pèrdua del medi és en certa manera el sentiment de l’exili, d’aquell que es veu forçat a marxar per causes alienes a la seva voluntat.
Després de malmetre el paisatge, físicament, amb la construcció descontrolada i la contaminació (de l’aire, lúmínica i acústica), una forma més pervesa encara ens commnina a abandonar els nostres paisatges.
Literalment, la masificació suposa una pèrdua de l’espai que passa a ser envait per una massa informe de gent que ocupa el teu lloc i et va reduint l’espai fins fer-te fora. La imatge física en el cas d’una illa és encara més impactant, el nadiu va fent passes enrere fins que cau al precipici empès per la pressió demogràfica que l’expulsa. Mentalment, en la teva configuració interna, la invasió de l’espai ens condemna a l’exili. Tal vegada és aquella categoria d’exili del qual ens parlava María Zambrano i que va més enllà del «un refugiat», se situa en un pla més íntim, perquè el paradís perdut és irrecuperable.
El paisatge malmès no es pot recompondre, es pot dignificar amb accions decidides que les nostres autoritats no estan disposades a emprendre, però no serà mai més el mateix. L’exili és definitiu. No tornarem a viure mai més el nostre paisatge quoditidà i el temps no és el responsable, ho són les accions humanes incontrolades. Lamentable però cert, són els fets, tant freds com els números, una realitat palpable que es repeteix de generació en generació.
La vivència del paisatge està unida a la innocència i el meu paradís perdut —el meu paisatge malmès— potser el paradís trobat dels meus hereus. Som a temps d’invertir aquesta tendència i trencar la roda perversa?
