L'esperit intangible i generós de Gerard Sala

 


Si penso en Gerard Sala el primer que em ve a la ment és el blauet. Un blau que inunda la seva pintura i que remet al seu origen mediterrani, del qual n’estava molt orgullós. Però sobretot, si penso en Gerard Sala em recorre una energia càlida que és la que desprenia ell quan empatitzava amb els altres i estimava les persones que tenia al davant.

Des que em vaig mudar de pis he perdut el costum de guardar les agendes en acabar l’any, ja se sap, en cada bugada es perd un llençol. Ara no puc recordar l’any exacte de la trobada, però diria que va ser el 2010 que amb en Jaume Radigales vam anar un dissabte a visitar en Gerard i la Rosa i gaudir de la seva hospitalitat. La visita al taller de Sant Joan de les Abadesses, els dinars excel·lents que prepara la Rosa... En Gerard i en Jaume no es coneixien gaire, però de vegades, quan entens que dues persones estan destinades a conèixer-se és gairebé una obligació provocar la trobada.

La conversa va fluir ràpidament entre els dos; normal, són dues ànimes lliures i independents. En Gerard parlava del seu procés de pintura i de la relació entre aquest procés i el paisatge de Sant Joan de les Abadesses, i també amb la música que sentia tot pintant. En Jaume l’escoltava amb molta atenció, preguntava i responia amb les idees que li suggerien les explicacions d’en Gerard. Va ser un dia entranyable que es va allargar en una sobretaula de conversa càlida i amena.

Quan penso en Gerard Sala em ve al cap L’Esperit intangible, que és ell mateix i la seva relació amb l’Univers. L’afabilitat i l’interès pels joves artistes que tenen alguna cosa a dir. La seva recerca de diàleg amb l’altre per arribar a entendre aquest Univers que el preocupava. La seva col·laboració entusiasta sempre que algun projecte l’engrescava i pensava que ell podia aportar alguna cosa, sovint molt més del que ell s’imaginava. El dolor per un país que estimava amb delit i que no acaba de ser el que ell hauria desitjat per al futur dels Països Catalans.  

Si penso en Gerard em ve al cap l’Espai Betúlia que ell va dignificar amb la seva col·laboració i la seva fidelitat, la relació entranyable i el diàleg que va establir amb Maximiliano Viale i Pau Oliveras quan li van dedicar un documental sobre el seu procés creatiu i la seva manera d’entendre el món.

La pèrdua de Gerard Sala es deixarà sentir entre tots els que l’hem estimat, però la seva energia ens continuarà acompanyant perquè el seu esperit intangible roman entre nosaltres i la seva obra així ho testimonia. Vaig tenir la sort de conèixer-lo i gaudir del seu afecte i la seva amistat, i per damunt de moltes altres coses que ell ha aportat a aquest país com a professor, artista, poeta, activista cultural, etc., conservaré el record de la persona generosa,  íntegra i capaç que ha estat Gerard Sala.

Entrades populars d'aquest blog

El Refugi

La Dolores